D'A

Edició 1: desembre de 2011

Rehabilitació Casa Broner

  • Rehabilitació Casa Broner
  • Rehabilitació Casa Broner
  • Rehabilitació Casa Broner
  • Rehabilitació Casa Broner
  • Rehabilitació Casa Broner
  • Rehabilitació Casa Broner

Una nova casa Broner

Isabel Feliu & Raimon Ollé, arquitectes

El projecte de rehabilitació de la casa Broner es va adjudicar per concurs, convocat conjuntament per l’Ajuntament d’Eivissa i la Demarcació d’Eivissa i Formentera del COAIB. L’Ajuntament havia rebut la casa en donació al morir la vídua d’Erwin Broner, Gisela, l’any 2005; i a la Demarcació d’Eivissa i Formentera del COAIB havia estat legat tot el fons documental d’Erwin Broner, que recull bàsicament plànols i un extens arxiu fotogràfic.

Per una vegada ens va ser útil, a efectes de concurs, haver treballat molt intensivament en projectes de rehabilitació, i vàrem ser seleccionats. Fins llavors, el coneixement que teníem de la casa Broner es limitava pràcticament a la visió que es pot tenir de la casa des de la mar quan surts a navegar -ja que és un edifici pràcticament “sense façana” en terra ferma- o a la concisa informació, tant gràfica com escrita, que es pot extreure de la monografia d’Erwin Broner que el COAIB va publicar al 1994 (D’A núm.11/12, abril 1994).

El primer que vàrem demanar, lògicament, va ser poder visitar la casa i consultar l’arxiu Broner del COAIB, aleshores en procés de restauració. Això era una atribució expressament recollida a les bases del concurs i, mes enllà del propi projecte, per a nosaltres constituïa un dels principals atractius de tota l’actuació.

 

1a Visita a la casa

Bé, el panorama era força desolador: la casa portava tres anys totalment desocupada. En els darrers anys, Gisela, esposa d’Erwin, ja molt impedida, era pràcticament incapaç de dur a terme tasques elementals de manteniment personal propi i, encara menys, el manteniment domèstic d’una llar. Tot, en un barri molt degradat i conflictiu socialment -gairebé una mena de gueto urbà-  amb un veïnatge en situació de pràctica exclusió social, i en un ambient humit i corrosiu degut a la immediata proximitat del mar. Això es traduïa en una evident falta de manteniment i en la presència de nombrosos elements descontextualitzats i petites actuacions anacròniques.

A l’exterior, més enllà de la falta de manteniment, es detectaven evidents indicis d’una sistemàtica intrusió: acumulació de tota sort de residus, inclús orgànics i animals, xeringues, preservatius.... L’edifici, donat el context, havia estat objecte d’una gradual bunkerització, amb engabiats de tots els espais semioberts i tapiats preventius d’algunes obertures.

Al seu interior la casa estava buida de mobles i altres objectes personals, ja que aquests havien estat retirats en el seu moment per a la seva restauració i/o conservació, alguns d’ells dissenyats pel mateix Erwin Broner i inclosos en la declaració de Bé d’Interès Cultural. En aquell moment l’estat de la vivenda era el propi d’un habitatge tancat i buit de fa tres anys, de cinquanta anys d’antiguitat, però mantenint encara una certa integritat en el seu conjunt. Un comercial immobiliari podria dir: “para entrar a vivir”. Això, malauradament, canviaria en els mesos que haurien de transcórrer fins a l’inici d’obra, essent repetidament violada, ocupada i obligant a tapiar pràcticament totes les seves obertures.

 

Consulta de l’arxiu

La consulta de l’arxiu Broner va ser una experiència certament emocionant. La confrontació amb aquell cúmul de plànols i imatges dibuixats i fotografiats pel propi Erwin Broner –molts d’ells encara per restaurar, a manipular amb extrema cura- transcendia sens dubte la nostra feina habitual d’arquitectes i, retornant-nos a la mítica Eivissa dels anys 50 i 60, ens feia partícips de la fascinació i l’entusiasme que va despertar en aquell moment la illa d’Eivissa i el barri de sa Penya a Erwin i Gisela i, també, del fort contingut ideològic que hi havia darrera de cadascuna de les seves actuacions en general i de la casa Broner en particular. Els plànols i les fotografies del seu procés constructiu ens van permetre, també, endinsar-nos en alguns dels secrets de la casa. En definitiva, tota aquesta documentació ens proporcionava noves claus per a l’adopció d’una estratègia definitiva d’actuació.

La casa Broner, en el seu disseny original, mostra amb contundència les idees i conviccions d’Erwin Broner. És, en síntesi, una forta aposta personal, una declaració radical que recull les teories funcionalistes del Moviment Modern, amablement conjugades amb un entorn urbanístic, arquitectònic, paisatgístic i cultural de profundes arrels populars i ètniques. La casa és un compendi constructiu i arquitectònic d’aquests dos móns, aquí perfectament entrellaçats.

La casa consta de dues plantes construïdes; la superior és la vivenda pròpiament dita, oberta a l’exterior mitjançant un gran finestral que ocupa tot el front de l’edifici, i la planta inferior és la zona de treball d’Erwin Broner, l’estudi on desenvolupava la seva activitat tant pictòrica com de projectista, un espai recòndit, gairebé secret, que afavoreix el treball i la reflexió. Erwin Broner va concebre aquests dos àmbits segregats funcionalment, amb accessos independents, per la qual cosa va construir un petit però espectacular pont sobre el precipici de sa Penya que permet arribar directament a l’estudi.

La planta inferior, amb murs massissos de maçoneria, corresponents a l’antiga edificació del solar, serveix de sòcol d’una construcció concebuda amb una elegant lleugeresa, amb estructura de pilars i grans obertures, que gairebé vola ingràvida sobre el penya-segat i la mar Mediterrània. L’interior és un joc de transparències obertes al mar, amb l’illa de Formentera a l’horitzó. Les referències terrestres semblen esvair-se al davant de la imponent presència del mar obert i l’àmplia extensió de cel.

Finalment, la planta coberta, no tan sols “transitable” sinó del tot “habitable”, explota encara més el potencial de l’emplaçament i formalitza un altre dels preceptes cardinals del Moviment Modern.

És una casa on els límits de l’interior i l’exterior són confosos; l’interior es fon amb l’exterior, i a l’inrevés. Així, una casa d’uns 80 mconstruïts es converteix pràcticament en un espai habitable de més de 200 m2. És aquest, també, un indicador d’una altre de les característiques de la casa Broner: l’estricta economia de recursos i la seva espartana dotació.

De fet, comparant els plànols amb el que podem deduir que es va construir inicialment, ens adonem que és un projecte d’alguna forma inacabat, producte d’aquesta austeritat o de la renúncia voluntària a tot allò que no fos, en un inici, estrictament indispensable. La casa Broner, en certa manera, es va construir a la manera ancestral, a mode de les cases rurals eivissenques que anaven creixent amb el temps, en funció de les necessitats i recursos disponibles.

Bé, amb aquesta informació prèvia, amb molta informació fotogràfica de l’arxiu, sense gaire temps per pair-la, vam haver de redactar a corre-cuita -10 dies, segons bases del concurs- un projecte bàsic que no podia més que establir uns criteris generals d’actuació en un document més administratiu que no pas altra cosa. No disposàvem de proves o assaigs dels materials existents, estudis geotècnics, etc, ni tan sols d’un programa funcional detallat. L’ús de l’edifici consistiria, se’ns deia, en esdevenir la “seu de la Fundació Broner”.

 

Projecte

Llavors, quins havien de ser aquests criteris d’actuació? o, com entenem nosaltres que hauria de ser qualsevol procés de rehabilitació? Reconeixem dos fils conductors, dos leitmotivs :

 

1. Canvi d’ús:

Tot canvi d’ús, tota implantació d’un nou programa funcional en una edificació existent, planteja una primera contradicció evident entre contenidor i nova activitat a desenvolupar. La resolució d’aquesta incoherència constituirà un paràmetre definitori de tota actuació.

En el cas que ens ocupa el programa original, com s’ha explicat, consistia en un edifici destinat a vivenda i estudi, amb una certa independència espacial i funcional entre ambdós usos. En quant al nou programa, com dèiem, tota dada prèvia consistia en saber que seria “seu de la Fundació Broner”; una Fundació Broner sense constituir, ni legal ni virtualment, amb una perspectiva incerta, i amb uns interrogants molt evidents pel que fa als seus continguts, les seves activitats i el seu model de gestió. Es sobreentenia un cert ús museístic, hi havia uns quants esborranys d’estatuts, però no hi havia cap pla museològic o d’activitats, ni semblava que s'anés a redactar de manera immediata. No teníem, doncs, un programa funcional detallat on s’especifiquessin requeriments concrets. Podíem, per la nostra banda, cercar referències de cases similars, i sí que estàvem d’acord amb els responsables de l’encàrrec i el concurs (COAIB i Ajuntament d’Eivissa) que hauria de ser una casa visitable –fugint, això sí, del concepte inequívoc de “Casa-Museu”-  i, alhora, un centre d’activitats diverses relacionades amb els continguts i matèries que pot arribar a suscitar la figura d’Erwin Broner en tota la seva dimensió com arquitecte, artista, i ciutadà.

En vista d’aquesta circumstància, era important, en primer lloc, preservar el caràcter residencial de l’edifici. S’ha de considerar un fet diferencial i transcendent la decisió d’Erwin Broner, després de recórrer tota l’illa, de fixar la seva residència en un barri com el de sa Penya. I un altre tret essencial el trobem en la dualitat funcional i formal de la casa (habitatge a la planta superior, estudi a la planta inferior), que en aquest sentit funcionava molt bé. Mostrar la qualitat domèstica de l’antic habitatge, amb tota la seva magnificència i singularitat, i potenciar la utilització activa i continuada de l’espai de treball podia ser un adequat punt d’inici en una actuació arquitectònica que, ineludiblement, hauria de tenir un desenvolupament i una concreció en el plantejament de les activitats a desenvolupar.

Salvant les distàncies, doncs, quasi es pot considerar que l’ús dels espais roman conceptualment invariat i fidel a la proposta original d’Erwin Broner, amb matisos i una flexibilització que s’haurien de poder salvar amb l’adaptació conseqüent d’elements de mobiliari o d’altres recursos.

 

2. Llenguatge

El segon paràmetre definitori de tot projecte de rehabilitació, entenem, és aquell resultant del llenguatge arquitectònic pròpiament dit. En cap cas sembla que la simple reconstrucció mimètica d’un estat anterior pugui arribar a suscitar un interès mes enllà del simplement testimonial. Mai podrà estar dotat d’esperit crític, i tindrà poc o nul potencial didàctic. El transcurs del temps, l’envelliment, són part consubstancial de l’arquitectura, i la simple recreació del passat tendeix inexorablement a aturar-los. La museïtzació indiscriminada, entesa com l’exposició volguda d’un temps i un estat pretesament ideal, no pot ser més que el preàmbul d’una fossilització definitiva, una defunció irreversible d’allò exhibit.

Sempre fugirem d’aquestes actituds poc sinceres que neguen el pas del temps i la mateixa dignitat de l’envelliment, que esborren per sempre la pàtina dels anys. Rehabilitar no pot ser igual a renovar. Igual que amb la dualitat nou-antic que es planteja des del punt de vista funcional, en l’aspecte compositiu la tensió generada per la contraposició de l’existent i el nou resultarà sempre enriquidora i aportarà un valor afegit. Un altre cop, l’articulació dels dos llenguatges posarà al descobert virtuts i defectes d’ambdues maneres de fer. I, és cert, en cas de dubte sempre serà recomanable una actitud de contenció, evitant en tot moment el possible (i de vegades semblaria que inevitable) afany de protagonisme de l’arquitecte.

Però què succeeix quan intervenim sobre un objecte/construcció/edifici que s’ha concebut en la nostra “llengua materna”?... És a dir, el llenguatge que nosaltres aportaríem com a factor de tensió, com a contrapunt a la preexistència, el llenguatge de la nostra formació acadèmica, el llenguatge de la nostra pràctica professional més habitual; i què succeeix quan, a més, s’ha concebut amb l’essència més estricte d’aquest llenguatge, esdevenint un model i una declaració?... Un llenguatge d’uns valors compositius, constructius i (socio-)econòmics que continuen vigents (o ho tornen a ser, més que mai!), avantguardistes en molts aspectes.

Ens trobàvem, certament, davant un cas molt particular que feia impossible tota dialèctica, un cas on la rehabilitació s’havia de limitar a una recuperació de “l’original”, és a dir, davant una restauració en la seva accepció més estricta i immediata; una restauració constructiva, compositiva i funcional; sense negar, això sí, que estàvem davant d’un edifici de més de 50 anys d’antiguitat.

El projecte de restauració de la casa Broner es va plantejar, doncs, amb la ferma voluntat de restituir el projecte original concebut per Erwin Broner. S’ha pretès, amb la restauració, recuperar l’esperit i la lletra d’una aposta que representava la realització d’una idea molt propera al paradís per un centreeuropeu seduït per una tradició popular que, de tan arcaica, havia tancat el cercle amb el món industrialitzat.

Això, d’alguna manera, ho vàrem intentar plasmar en la documentació de projecte. Havia de ser un projecte tant d’actitud com tècnic.

 

A l’obra

Superada aquesta fase de projecte un xic accelerada donades les circumstàncies, a l’obra la base de treball varen ser els plànols originals i, sobre tot, l’extens arxiu fotogràfic del propi Broner, facilitat per la Demarcació d’Eivissa i Formentera del COAIB. Moltes de les decisions es varen prendre a peu d’obra, analitzant i reconstruint d’una manera minuciosa a partir de les imatges, les empremtes i els petits secrets que ens anava revelant la mateixa casa. Un altre cop, les imatges de la construcció de la Casa Broner varen ser claus durant l’execució per entendre el funcionament de l’edifici en quant a materials i disseny estructural. Les visites d’obra eren diàries i era una manera de treballar, pel que sabem, molt similar a la del mateix Erwin Broner.

I analitzant tota aquesta informació vàrem descobrir que no hi havia un únic projecte original de la casa Broner. La casa Broner ha estat sempre un espai viu o, millor dit, un espai viscut, sotmès a nombroses i continuades intervencions, potser poc rellevants cadascuna d’elles, però relativament significatives en el seu conjunt. Es tracta gairebé sempre d’intervencions de detall, en resposta a una variabilitat funcional que sorgeix moltes vegades d’una contenció inicial molt estricte i que, en el dia a dia amb la seva dona, na Gisela, estava sotmesa a una contínua revisió. Són variacions pròpies d’una inquietud permanent, de qui no sap (o no vol) conformar-se amb el compromís que implica qualsevol decisió, de qui no sap (o no vol) assumir les renúncies implícites en la recerca del fet essencial. Eren, com dèiem, modificacions molt sovint subtils: l’alçada i forma dels bancs d’obra, la dimensió de la seva banqueta, o de les jardineres i sòcols a les terrasses, etc; modificacions sovint relacionades amb les visuals, amb l’horitzó de la mar i l’illa de Formentera, entesos com a paràmetre determinant de les diferents maneres de seure, de tractar la llum i la protecció solar, de gaudir un racó determinat de la casa, o de resoldre les baranes i d’altres elements; elements inicialment accessoris que acabaven per integrar-se indissolublement en l’arquitectura construïda.

Erwin Broner va morir el 1971. Fins el 2005 na Gisela va habitar en solitari la casa i també es realitzaren algunes modificacions que bàsicament van consistir en una creixent compartimentació d’una aposta certament avantguardista en la seva configuració original i també en un aïllament enfront a la progressiva degradació social del barri.

Durant la restauració de la casa Broner, en conseqüència, tot i tenir molt clar l’esperit de la intervenció exposat anteriorment, s’ha hagut de triar permanentment entre diferents configuracions de tot un cúmul de petits detalls. Nosaltres hem fet una tria, la que més ens ha interessat, o pot ser la que hem trobat més representativa de l’esperit d’Erwin Broner. Però aquesta tria ha implicat una renúncia a moltes altres solucions possibles. El resultat no és inequívoc, podria haver estat un altre. És, la nostra selecció, el resultat de múltiples decisions, d’una acumulació de solucions fragmentàries objecte d’una acurada collita del passat, un conjunt de solucions de detall que no necessàriament havien coexistit en el temps i que, per tant, configuren un edifici que en la seva globalitat literal, mai ha existit anteriorment. La restauració de la casa Broner segons el seu projecte original resulta, doncs, en una nova casa Broner, una de moltes possibles.

Aquest joc, sorgit de manera gairebé involuntària, hauria de formar part del futur muntatge expositiu, implicar a qualsevol visitant de la casa. Cadascú, d’una manera lúdica i didàctica, hauria de poder trobar la seva pròpia casa Broner particular.

 

© 2012 D’A digital COL·LEGI OFICIAL D’ARQUITECTES DE LES ILLES BALEARS