Arquitectura i hedonisme
Joan F. Verger Ginard
Â
“Yo nacà (perdonadme) en la época de la pérgola y el tenis…â€
                                                                                                    Jaime Gil de Biedma
Â
Â
A dos-cents quilòmetres de Londres, cap a llevant, a la costa del Canal, existeix un lloc anomenat Frinton-On-Sea, una ciutat-balneari amb el seu cel gris, la seva platja grisa d’aigües grises, els seus Piers intentant arribar, insolents, al continent, i aquest ambient relaxat i familiar que convida al pensament Ãntim, a la reflexió i al descans. O, al menys, aixà ho record jo. Personalitats com Winston Churchill o Douglas Fairbanks tenien casa allà i anaven amb freqüència a la ciutat. I als voltants, com un miracle, apareixia un equipament esportiu idÃl·lic o ho era, al menys, aquell estiu de 1979 que rememor, en què vaig participar en el “66th annual tournamentâ€, un prestigiós torneig de tennis que havien guanyat, entre d’altres, Roger Taylor (1962), el tenista brità nic etern aspirant al torneig de Wimbledon, i el hippy danès de llargues trunyelles daurades Torben Ulrich (1972). Es tractava del Frinton-On-Sea Lawn Tennis Club, una immensa extensió de gespa limitada únicament por l’horitzó, perfectament cuidada i colonitzada en exclusiva per xarxes geomètricament col·locades conformant una platja de pistes de tennis en perfecta formació i harmonia. Era com si la intervenció humana i la natura, desmentint Hegel, col·laborassin per aconseguir una cosa molt pròxima a la bellesa. No en va juntament amb Wimbledon, Frinton era considerat com el principal lloc de celebració en el calendari del tennis. A un costat, la casa-club, un conjunt modest d’edificacions de coberta de pissarra de quatre aiguavessos i finestres de guillotina, dominava respectuosament l’escena i aglutinava les activitats complementà ries relacionades amb la competició, quasi totes elles dedicades a acompanyar la lectura i el relax propis de les esperes entre partits, amb una tassa de te o un sandvitx reparador. Tot molt british. Però quina sensació més dolça compartir aquelles plà cides jornades en aquell entorn on pareixia que tot estava en el seu lloc, d’una atmosfera en la qual era difÃcil separar el plaer del joc mateix del plaer de dur-lo a terme precisament allà , creada amb delicadesa, des de l’esment al mÃnim detall, ja que res no hi faltava, però també des de l’equilibri, ja que res no hi destacava, la sensibilitat, ja que res no inquietava, i la mesura, ja que res no hi sobrava. O, al menys, aixà ho record jo.
Aquests pensaments vengueren a mi en recordar les sensacions sentides en un lloc que, tot i conèixer-lo bé, no deixa de sorprendre’m. Es tracta del Mallorca Tenis Club (1962), significativa obra de l’arquitecte català Mitjans Miró. Aixà com Mitjans no era aficionat al futbol i això no li va impedir projectar el magnÃfic Camp Nou del F. C. Barcelona, tampoc se li coneixen especials vinculacions amb el món del tennis, i en canvi ens deixa en aquesta obra, com també passava en el club de tennis de Frinton, una mostra del que ha de ser l’arquitectura pensada per dur-hi a terme una determinada activitat en les millors condicions possibles, al marge d’actuacions pretensioses i retòriques. És cert que la topografia del solar on es construiria el club palmesà , el desnivell existent entre els actuals carrers Bernareggi i Ca'n Baró, afavoria l’escalonament de les diferents peces del puzzle que havia de conformar la instal·lació esportiva; però també ho és que hi havia preexistències negatives que podien afectar al resultat final, com les reduïdes dimensions del solar per al desenvolupament de tot el  programa previst, 12.000 m2, i que obligà , per exemple, a construir part de la pista central sobre el torrent de Sant Magà o a orientar incorrectament les altres cinc; i el previsible desenvolupament urbanÃstic de la zona, encara modest a l’any 1962 i que, com aixà ha succeït, anava a estrangular el lloc. D’ambdues exigències en sortà l’arquitecte Mitjans airós. En un principi l’accés a la casa-club, col·locada a la part més alta del solar, prà cticament alineada i en contacte amb el carrer Bernareggi ajudant a conformar-lo, havia de produir-se precisament des d’aquest carrer i per la façana de darrere a través d’un pati. Aquesta opció no arribà a materialitzar-se probablement degut a l’edificació de tot aquest carrer que impedà crear un espai obert davant l’accés previst que li donà s suport. En qualsevol cas, l’accés definitiu des de la part baixa del solar, l’actual carrer de Ca'n Baró, travessant el club de sud-est a nord-oest, ja demostra les bondats del projecte ja que, en un espai tan reduït, aconseguà Mitjans mantenir, a pesar d’aquesta circulació transversal, la intimitat necessà ria dels tres equipaments esportius creats: les cinc pistes a nord-est, la gran piscina en el centre, i la pista central, amb el frontó y l’esquaix annexos, al sud. Articulant-ho tot, la vegetació creada havia de col·laborar en la harmoniosa convivència de las parts, des de la protecció visual de cada una d’elles respecte de les demés però també des de la protecció visual de totes elles respecte de l’exterior. En aquest punt he de dir que, al meu parer, una de les grans troballes del projecte de Mitjans és, precisament, el manteniment fins a l’actualitat d’aquesta sensació d’oasi visual que gaudeix la instal·lació esportiva des de qualsevol punt de vista. Grà cies a la vegetació estratègicament col·locada, la relaxant contemplació del conjunt des de qualsevol cantó demostra l’habilitat de l’arquitecte a l’hora no només de crear un espai silenciós i discret per a la prà ctica d’un esport en aquest sentit tan exigent, sinó també a l’hora de preveure com l’afectaria el devenir urbanÃstic de la zona. Encara que originalment des de les terrasses del club podia veure’s el Castell de Bellver, i el blau intens del cel era present per tot, les edificacions posteriors que l’envolten i que obstaculitzen aquesta visió, queden reduïdes a una presència quasi inapreciable des de l’interior, desdibuixades entre palmeres, pins, qualque llimoner, oliveres, aquella xicranda brasilera de flors violà cies, ficus, pollancres, heures que s’enfilen... i, és clar, els xiprers, aquests testimonis drets que, a més d’aïllar les cinc pistes escalonades, compleixen una funció important per a la prà ctica del tennis: la creació dels fons i laterals necessaris per a la perfecta visió de la pilota; i és curiós com un personatge sense relació amb el tennis com Mitjans va tenir present aquesta qüestió mentre que reconeguts professionals construeixen pistes sense els fons adequats. Detalls potser petits però que marquen enormes diferències.
Tornant a la part més alta del solar, aquesta coincideix amb la planta baixa de la casa-club i davant ella, al mateix nivell, una gran superfÃcie articula totes les terrasses i la piscina. A partir d’aquÃ, i per optimitzar les reduïdes dimensions del lloc, s’escampen  en cascada i en diferents direccions plataformes escalonades d’usos diversos, com les cinc pistes alineades, els jardins, el frontó, l’esquaix i la pista central, creant suggerents vistes d’unes sobre les altres però mantenint la privacitat necessà ria entre elles. Aquesta pista, la central, dominada des de la terrassa principal, amb els fons alts que conviden a la concentració, emmarcada per una grada corbada a ponent coronada por una pèrgola de canyÃs, i a l‘altre, a llevant, pel gruix de la zona enjardinada, és perfecta per al jugador i per a l’espectador. Professionals de la talla de Ken Rosewall, o Manolo Santana pogueren comprovar-ho quan el tennis a l’illa era tan sols una anècdota.
Â
L’edifici
Com a teló de fons, imposant la seva horitzontalitat i conformant el remat visual del conjunt, es materialitza la casa-club desenvolupada en tres plantes, soterrani més dues, per una superfÃcie construïda aproximada de 1.500 m2. La planta superior, molt modificada al llarg del temps degut, entre d’altres coses, a un incendi, acull una vivenda, els vestidors, dels quals el femenà conserva encara la distribució i els armaris originals de fusta, i un solà rium que es manté intacte, vestigi de temps passats en la concepció dels clubs esportius de l’època. En aquesta planta es conserven dos elements de gran bellesa, caracterÃstics de l’obra de Mitjans, i que li donen al club personalitat i misteri; es tracta de la gelosia que amaga, conformant una segona pell que genera un espai intermedi interior-exterior i de circulació entre las diferents peces, que permet observar i il·luminar sense ser observat, i que manté la privacitat necessà ria dels espais que amaga sense renunciar a la sensació d’amplitud i transparència. I a un extrem, insinuant la topografia del lloc, apareix a mode de passarel·la la meravellosa rampa de dos trams d’accés al vestidor masculÃ, pensada per ser recorreguda pel jugador des del propi vestidor fins a la pista deixant-se veure, protagonista, observat, narcisista, i gaudint al llarg del trajecte d’una magnÃfica vista de tot el conjunt.
La planta baixa, que es conserva prà cticament intacta excepte pel que fa a la façana de darrere, al pati original avui desaparegut i al joc de transparències que es produïa a través seu, conté magnÃfics exemples d’una arquitectura adaptada al lloc i a les funcions previstes. Amb una altura molt adequada respecte a la seva fondà ria, 2,80 m. en tota la seva extensió, i puntejada dels pilotis necessaris per a aguantar l’edifici, està distribuïda en la seva zona més noble mitjançant lleugers tancaments de fusta amb la part superior envidrada, formalisme que li dóna continuïtat al fals sostre i, conseqüentment, amplitud als diferents espais connectats. Entre d’ells destaca, com un miracle, la biblioteca amb xemeneia, en el seu dia poblada de llibres dedicats preferentment, i com és natural, al món del tennis.
El saló principal, desenvolupat en dos nivells per separar funcions sense obstacles visuals, conté a un extrem, a ponent, la barra del bar que actua com a ròtula entre el propi saló, la cuina, i un espai cobert amb diverses funcions. Totes aquestes peces, orientades a sud-est, des de la biblioteca i la sala de jocs annexa fins al saló principal i l'espai polivalent, tenen un contacte visual absolut amb l’exterior a través de grans finestrals; i fÃsic també, a través d’aquell espai intermedi tan propi de Mitjans, generat mitjançant un porxo continu al llarg de tota la façana sud-est grà cies al desplaçament en voladÃs de la planta superior; la presència del pati central desaparegut completaria, en el seu moment, l’escena. Grà cies a tots aquests gestos arquitectònics aconsegueix Mitjans una atmosfera única, on la pròpia arquitectura tamisa la llum, distribueix els usos i las circulacions d’una manera natural i s’integra a l’entorn sense estridències. Aquesta mateixa reflexió es podria extrapolar al conjunt de la instal·lació esportiva ja que, amb la perspectiva del temps transcorregut, s’aprecien encara més si és possible aquestes virtuts aquà ponderades aconseguides des de la modèstia elegant mitjançant un perfecte equilibri entre funció, forma i lloc. O, al menys, aixà ho he viscut jo.
Compartir© D’A digital COL·LEGI OFICIAL D’ARQUITECTES DE LES ILLES BALEARS