D'A

Edició 4: de febrer de 2015

Queda bé oi?

Alfons Romero

Des dels seus inicis, Francesc Mitjans i Miró (Barcelona, 1909-2006), va demostrar una especial virtut pel dibuix[1] que es reflectiria a la seva obra en una delicadesa formal i compositiva. Per contra no deixà més llegat teòric que tres articles[2] i unes poques entrevistes, mantenint-se sempre marginal respecte als moviments i agrupacions coetànies[3] (GATCPAC, Grup R, etc.). Mitjans era un arquitecte instintiu, un virtuós, que al llarg de la seva vida va polir les seves eines. Una visió crítica que jutjava, seleccionava[4] i incorporava valors a un llenguatge propi.

Mai va tenir un gran estudi[5], tot i la seva prolongada i prolífica obra. Treballava a la seva casa del carrer Amigó, desdibuixant els límits entre família i professió[6], i sempre amb música de Haendel de fons[7]. Es definia caòtic i volia que la seva obra es llegís prudent i amable[8].

Sempre es sentí atret per l’obra nord-americana de Mies van der Rohe (el seu predilecte des de 1929[9]), la de Jacobsen i la de Duran i Reynals[10], predileccions que no l’impedirien festejar altres arquitectes.

La proximitat tenia gran importància per a ell. A nivell humà, com demostraria en les reconegudes distribucions d’habitatges, i en comentaris tipus:  “(...) no vull cases per vendre, vull cases per viure-hi”[11] o  “l’arquitectura és viure bé; a un metge se li demana que curi, a un arquitecte que faci que la gent visqui bé”[12]. L’altre aproximació era a nivell constructiu, amb la continua recerca i lluita pels detalls i els materials, corrent que començava a renéixer en aquell moment, com bé explica Xumeu Mestre; “Una vegada apagat l’entusiasme per l’abstracció en l’arquitectura moderna, la construcció i els materials tornaven a expressar-se de la mà d’arquitectes com ara Alvar Aalto (...). Amb aquest esperit tracta Mitjans el materials”[13].
 

Amb aquestes premisses es va anar armant d’eines per projectar que l’acompanyarien quasi bé tota la vida, amb la voluntat de què la seva obra es llegís com una continuïtat mai trencada[14]. Tot i que aquest no és el lloc on disseccionar la seva manera de treballar, qui vulgui pot trobar bones anàlisis com les d’Alrun Jimeno[15], Xumeu Mestre amb el desenvolupament del concepte de “antes”[16] o Félix Solaguren-Beascoa amb els paral·lelismes entre l’obra de Mitjans i la d’altres arquitectes.

Tot i així en destacaré tres que es donen especialment a les obres illenques; la descomposició dels volums en plans, la voluntat d’alliberar la planta baixa (endarrerint-la del pla de façana amb la seva corresponent ombra, reculant la primera línia de pilars, envidrant i comunicant les estances situades en el seu perímetre, etc) i, finalment, el joc de dobles façanes que creen espais intersticials, on la pell exterior es tractada amb la màxima lleugeresa i transparència mitjançant gelosies, persianes, etc.

Si ens hi aproximam, i com si es tractàs d’un disseny en sí mateixa, veurem que la seva obra a Mallorca dibuixa un cercle quasi perfecte que comença a l’any 1956 amb l’hotel Araxa i acaba tretze anys després al solar veí, amb els apartaments Araxa. Entremig, altres obres, indrets i promotors aniran definint el seu llegat illenc. D’aquest, dues obres foren seleccionades per ell mateix en el seu dossier de doctorat (1962); l’aparthotel Cala Blanca i els apartaments Escòcia, i de totes les obres que havia realitzat fins el moment sols presentà el desenvolupament del projecte de l’aparthotel, fet que dóna a entendre la importància que per a ell tenia[17].

Ordenades cronològicament, les obres són les següents:

 

HOTEL ARAXA (1956-1959)

 

L’Araxa, com cordialment s’anomena a aquest hotel urbà de caire familiar, va esser una iniciativa de l’empresari català Pedro Munt[18] que volia diversificar les seves activitats entrant al sector de l’hostaleria. Era el mateix amb el que faria més endavant l’hotel Novedades i el Sitges, i el responsable de la seva arribada a l’illa. Mitjans -aleshores amb 47 anys- que tampoc havia fet equipaments similars, s’hi entregà amb la il·lusió habitual, però amb aquelles eines compositives amb les quals ja se sentia a gust i que l’acompanyaren al llarg de la seva obra; volumetries pures i contundents equilibrades mitjançant la delicadesa d’unes pells quasi etèries, transparències en múltiples plans, etc.

El projecte inicial era una peça allargada i rectangular, de quatre plantes, amb un passadís longitudinal i habitacions als dos costats, que es va ampliar tres anys després amb una segona peça endarrerida i paral·lela a la primera. La façana es tractà amb dos plans separats per les terrasses cobertes de les habitacions. El pla exterior alterna buits davant les finestres i gelosies ceràmiques enfront dels banys creant un joc compositiu amb les línies del forjats com si de un teixit es tractàs.

En planta baixa, creà transparències entre les dues façanes tant a la zona del vestíbul com a la zona de la cuina (aquesta darrera ja irreconeixible) alleugerint una vegada més la lectura del volum.

Cal destacar la continuïtat dels espais que en planta baixa se situen en façana, creant una seqüència que repetirà poc després a la torre Castenyer, i posteriorment a altres projectes.

 

 

MALLORCA TENIS CLUB (1960-1962)

El segon projecte és el més conegut sens dubte, especialment ara que acaba de decidir-se el concurs per a la nova explotació. Es tracta del Mallorca Tenis Club. No he pogut aclarir la relació entre el Sr. Pedro Alomar (president del club i promotor de la idea) i en Mitjans, però és fàcil imaginar-se la confluència entenent que es tractava d’un concurs, que feia tres anys que Mitjans havia acabat el Nou Camp i que en aquella època executava l’ampliació del Araxa (molt propera).

Els socis havien de marxar dels terrenys que havien ocupat fins aleshores i aquesta parcel·la municipal permetia, amb certes limitacions, la seva reubicació. Un concurs, al que sols es presentaren els antics socis (amb el projecte d’en Mitjans), els hi va donar la concessió per cinquanta anys. El projecte guanyador es va construir quasi sense modificacions, organitzant la pista principal a l’extrem sud i les cinc restants a l’extrem nord, intercalant l’accés, piscina i club com a eix de circulacions. L’accés es feia per la cota inferior de la parcel·la i, de manera antagònica a l’estat actual, les visuals permetien veure el fons de la parcel·la amb la casa-club. A mesura que un s’hi apropava el reflex de la piscina multiplicava l’efecte de l’edifici[19]. Aquest es llegia com un volum de dues plantes i proporcions horitzontals. La planta començava com un rectangle a l’extrem nord per convertir-se en un pentàgon irregular a l’extrem sud. Aquest fet permetia a la façana principal fer un gir per tal de orientar-se a la pista principal, però la autèntica raó era un fet que es va perdre pel camí, com tants altres de la gènesi d’un projecte. El club volia tenir més pistes. Una primera proposta va esser el desviament del torrent que permetia situar una (setena) pista adjacent a la principal, però es va desestimar per raons logístiques. Posteriorment va treballar, amb molta intensitat (hi ha nombrosa documentació al respecte[20]), una variant del projecte per incorporar les parcel·les situades a l’extrem oest de la parcel·la (darrera de la casa-club) eliminant el carrer (actual c/ Bernareggi) i situant tres pistes i dos blocs d’apartaments, separats per un vial que donava un segon accés al club per l’extrem oposat. El flux entre els accessos quedava garantit amb el plec de la façana, que sempre acompanyava al visitant.

La planta baixa cercava la màxima permeabilitat amb múltiples recursos (endarrerint la façana, estructura metàl·lica amb la màxima esveltesa, paraments interiors vidriats en la part superior per donar continuïtat al sostre, transparències cap al pati posterior...) mentre que la planta superior tenia un tractament molt més abstracta amb una gelosia correguda de rectangles verticals en damer (pràcticament idèntica a la del mur sinuós del projecte coetani del camping La Ballena Alegre, Viladecans, 1958) que permetia absorbir les distintes situacions homogeneïtzant el tractament (porxo accés/solàrium/vestuaris) i donant més intimitat a aquets usos. Un dels molts detalls amb que ens regala és la separació de la gelosia als extremes laterals i superiors per tal de donar-li un aspecte encara més lleuger.

 

 

APARTHOTEL CALA BLANCA (1961-1963)

Mentre construïa el Mallorca Tenis Club, Mitjans s’allotjava en el que era aleshores l’hotel Fènix, obra en aquell moment acabada de finalitzar (1959) de l’arquitecte Luis Gutiérrez Soto (qui després elogiaria personalment el Mallorca Tenis Club[21]). Hi residia sota la invitació de D. Felipe Gaspar Bonet (vicepresident del Tenis i propietari del hotel) qui el vinculà de nou al mon del turisme mitjançant dos projectes coetanis; l’aparthotel Cala Blanca a Palmanova i l’hotel Palmyra a Eivissa.

El projecte de Palmanova es desenvolupava en dues façanes allargades, una recta donant al mar i l’altre, corba i més llarga, donant a l’interior, fent servir com a ròtula entre ambdues una escala de cargol (element recurrent a la seva obra), el menjador i d’altres peces comuns.

Les façanes tenien una tractament en zig-zag mitjançant les gelosies ceràmiques de les terrasses. Aquest era un mecanisme compositiu molt habitual en la seva obra (Edifici Seida, Edifici Cyt ambdós a Barcelona, 1958), que en aquesta ocasió no tenia un eco en el programa posterior, que es repetia a totes les plantes. Finalment no es va construir així, sinó amb continuïtat vertical de les gelosies, com a l’hotel Araxa.

El gir formal de la coberta es fa pels testers, que es tornen a plegar en el sostre de la planta baixa, quedant la façana d’aquesta reenfonsada respecte el pla de la façana superior, com si la façana es llegís com un gran rectangle extruït que alberga les habitacions al seu interior i queda aixecada sobre la planta baixa.

És el projecte que més reafirma la influència de l’edifici de Marcel Breuer per la Unesco a París, tal i com apunta Felix Solaguren-Beascoa[22].

Desgraciadament la lectura del projecte original s’ha vist molt alterada per les diverses intervencions, tot i que encara es poden reconèixer elements originals com la marquesina d’accés de formigó vist encofrat amb un enllistonat de fusta, l’escala de cargol, el tractament dels testers, o l’estructura amb costelles exteriors del menjador.

 

 

EDIFICI D'APARTAMENTS ESCĂ’CIA (1962-1963)

Es tracta d’un bloc aïllat d’habitatges, situat a una zona residencial, amb planta allargada i set pisos d’alçada. El primer que sorprèn es la col·locació de l’edifici a la diagonal de la parcel·la (pràcticament quadrada), presumiblement per orientar la façana principal a sud. És indubtable la influència d’un projecte de gran repercussió internacional en aquell moment: la Torre Pirelli de Milan (Gio Ponti, 1960), referència a la qual tornarà poc després amb el projecte del Banco Atlántico (Barcelona, 1965). La planta rectangular acaba en els seus dos extrems, de manera simètrica, amb un tester en “V” que es trenca verticalment en el seu vèrtex, d’igual manera que l’edifici esmentat.

A nivell funcional, situa un nucli vertical exterior de comunicacions a la façana posterior amb una passera per planta que dóna accés a sis habitatges, esquema comú a l’edifici/torre que acaba de finalitzar al carrer Escorial de Barcelona (fet conjuntament amb Joaquim Alemany, Oriol Bohigas, Josep Maria Martorell, Antoni Perpiñà, Manel Ribas i Piera y Josep Maria Ribas)

Les façanes tenen dos tractaments. La nord (posterior i accés) amb franges verticals de gelosies ceràmiques (en aquest cas rectangles horitzontals a trencajunts), que es creuen amb elements horitzontals com corredors i forjats. A la façana sud torna a fer servir el buits a trencajunts, però en aquest cas la distribució per passera li va permetre que els moviments de la façana corresponguessin a canvis de distribucions a les diferents plantes, no com en els projectes anteriors.

 

 

EDIFICI D'APARTAMENTS RONALD LYDONS  (1961). CASA CLUB-PISCINA-BUNGALOWS (1964-1965). HOTEL COSTA DE LA CALMA (1966-1968)

Paral·lelament als projectes anteriors, i seguint amb el seu vincle amb el sector del turisme, va treballar en diversos projectes. Alguns no es varen arribar a construir com el concurs per l’edifici d’apartaments Ronald Lydons a  Cas Català, on recuperava el llenguatge de cossos allargats corbant-se amb el terreny, o l’hotel Costa de la Calma on dues barres paral·leles es vinclaven formant un “doble parèntesi” que conformava un espai interior (esquema mantingut en el projecte executat per un altre arquitecte). D’altres s’han desdibuixat totalment com un conjunt de bungalows i una casa club també a Costa de la Calma.

 

 

EDIFICI D`HABITATGES. C JUAN CRESPI  (1964-1968)

A l’extrem del carrer Juan Crespí, i fent cantonada amb el Mallorca Tenis Club, se li encarregà un edifici de habitatges de renta limitada en un solar de geometria irregular i fort desnivell (uns vuit metres). En planta baixa hi situava locals i aparcaments, deixant les plantes superiors pels habitatges.

El projecte original dista molt del construït sense poder destacar, en aquest darrer, especials valors arquitectònics i menys encara la empremta del autor, tal i com ha reiterat en diverses ocasions el seu fill, Juan Pablo Mitjans[23]. En un inici es llegia com un sol volum, amb un balcó recte, donant al club de tenis, que es repetia a les set plantes. L’executat es pot llegir com dos volums de geometries molt similars, cavalcant un sobre l’altre, i corresponent cada un d’ells al nivell del carrer amb el que limita. A més a més el balcó rectilini es transformà en un balcó en “V”, del que no deixa de sorprendre el gran voladís de més tres metres que difícilment es pot entendre com una improvisació a l’obra, d’igual manera que la seva repetició al volum superior

 

 

EDIFICI ARAXA (1969-1971)

Tretze anys després, i com a darrera obra a l’illa, el mateix promotor de l’hotel Araxa li encarregà un conjunt d’apartaments a la parcel·la situada al sud d’aquell primer projecte.

Els organitzà amb dos blocs simètrics de sis plantes (dues semi enterrades) i separats per un pati, creant un accés i un nucli vertical independents per cada un d’ells. Alliberava l’extrem sud de la parcel·la, amb una zona d’aparcament sota una coberta vegetal (presumiblement la primera a l’illa).

Els habitatges, amb tres façanes de distinta orientació, s’organitzen amb la sala menjador i el dormitori principal donant a sud, situant la cuina i tres dormitoris més a les altres façanes, creant un desnivell per diferenciar la zona principal de la resta.

Quasi tot el perímetre està envoltat per una zona coberta de terrassa/balcó limitat per una segona façana composta per franges verticals de gelosies ceràmiques (emmarcades per perfils metàl·lics), en la mateixa línia que a l’hotel.

L’edifici es llegeix com un teixit de franges verticals (gelosies) i  horitzontals (forjats), on sorprèn la lectura de paral·lelepípede que atorga el pla de les gelosies quan, en realitat, la façana posterior es força irregular per tal d’absorbir patis, balcons més profunds, il·luminació de la escala, etc.

Finalment, quan un envolta l’edifici, és veu sorprès per la façana interior (sud). Les franges de les gelosies es separen més que a les altres orientacions, deixant entrar més la llum, i els forjats, com si volguessin festejar aquest fet, s’alliberen de la seva rigidesa formal i s’ondulen, juntament amb les seves baranes.

 

 

La tradició arquitectònica té una importància especial per Francesc Mitjans. La seva obra s’emplaça dins un Moviment Modern de segona o tercera onada[24]. Cal recordar que el pavelló de Mies a Barcelona es construeix quan Mitjans sols té vint anys, i tretze anys abans de que acabi la carrera. L’arquitectura catalana (com la de la resta del país, amb certs desfasaments) vivia la tensió, entre el Moviment Modern i els corrents historicistes (neoclassicisme, modernisme, etc), que acabaria trencant la tradició arquitectònica, per dir-ho amb les seves paraules[25]. Francesc Mitjans es mogué coetàniament (i amb un aparent eclecticisme) entre els dos camins, compaginant sense problemes, per exemple, un hotel Araxa amb una torre Castenyer (de marcat caràcter historicista).

Potser per equilibrar aquest fet, podem llegir la seva obra (i encara més a la construïda a Mallorca) com una continuïtat mai trencada, tal i com ell reivindicava[26], on les solucions que va treballar magistralment, farcides de finor i elegància, es troben en tots els seus projectes, siguin de l’estil que siguin.

Concloent, es pot afirmar que tot i les obres no executades (casa a Gènova[27], edifici d’apartaments Ronald Lydons, l’hotel Costa de la Calma, etc) el llegat de Francesc Mitjans a Mallorca és excepcional, força desconegut i mancat del reconeixement que es mereix. Sols està protegit el “Mallorca Tenis Club” (des del 2011, en el procés del qual vaig tenir l’honor de participar). Una obra meravellosa que ha viscut una degeneració fins arribar quasi a la runa, però on afortunadament s’ha iniciat un projecte de rehabilitació (de promoció privada) que restituirà els valors originals (i en el que tenc la sort de col·laborar). Aquesta és l’obra que F.M. destacava[28] d’entre totes les seves obres mallorquines, ja des de la perspectiva de l’arquitecte madur, descrivint-lo com un projecte “molt bonic”, sempre amb aquella humilitat, no desproveïda de certa picardia, que li permetia respondre els perquès de les preguntes retòriques i rebuscades sobre la seva obra amb aquell: ”queda bé, oi?”

 

Fotografies: Alfons Romero, Arabella GarcĂ­a
Documentació original: Mallorca Tenis Club, perspectiva i maqueta Aparthotel Cala Blanca, Maqueta Apartaments Escòcia, Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) per cortesia de Juan Pablo Mitjans; Hotel Araxa, planta Aparthotel Cala Blanca, planta Apartaments Escòcia, planta Hotel Costa de la Calma, planta Edifici d'habitatges Joan Crespí, plànols Edifici Araxa, Arxiu del COAIB

[1] MATEO, Josep Lluís, Converses amb Francesc Mitjans. Vídeo, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 1983.

[2] SOLAGUREN-BEASCOA, Félix, “Tres escritos de Francesc Mitjans”. Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme, 254. Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 2007.

[3] MATEO, Josep LluĂ­s. Op.cit.

[4] SOLAGUREN-BEASCOA, FĂ©lix. Op. cit.

[5] MATEO, Josep LluĂ­s. Op.cit.

[6] MITJANS, Juan Pablo; SOLAGUREN-BEASCOA, Félix; ROMERO, Alfons; ROSSI, Sebastiano, Cicle de conferències “L’obra de Francesc Mitjans a Mallorca” al Col·legi Oficial d’Arquitectes de Balears, 2012.

[7] “Francesc Mitjans, una continuïtat mai trencada”. Ab: Arquitectes de Barcelona, 18, 1989.

[8] “Francesc Mitjans”. Article/entrevista a l’Informatiu, 260. Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona, 2005.

[9] “Francesc Mitjans, una continuïtat mai trencada”. Ab: Arquitectes de Barcelona, 18, 1989.

[10] SOLAGUREN-BEASCOA, FĂ©lix. Op. cit.

[11] “Francesc Mitjans”. Article/entrevista a l’Informatiu, 260. Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona, 2005.

[12] “Francesc Mitjans, una continuïtat mai trencada”. Ab: Arquitectes de Barcelona, 18, 1989.

[13] MESTRE, Xumeu, “Dar un rodeo para mirar un edificio de Mitjans”. Quaderns d'Arquitectura i Urbanisme , 249, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 2006.

[14] “Francesc Mitjans, una continuïtat mai trencada”. Ab: Arquitectes de Barcelona, 18, 1989.

[15] Francesc Mitjans. Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, 1996.

[16] MESTRE, Xumeu. Op. cit.

[17] MITJANS, Juan Pablo; SOLAGUREN-BEASCOA, Félix; ROMERO, Alfons; ROSSI, Sebastiano, Cicle de conferències “L’obra de Francesc Mitjans a Mallorca” al Col·legi Oficial d’Arquitectes de Balears, 2012.

[18] Converses amb Enric Munt, 2012.

[19] Correspondència. Arxiu Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

[20] Ibid.

[21]  Ibid.

[22] MITJANS, Juan Pablo; SOLAGUREN-BEASCOA, Félix; ROMERO, Alfons; ROSSI, Sebastiano, Cicle de conferències “L’obra de Francesc Mitjans a Mallorca” al COAIB, 2012.

[23] Ibid.

[24] MATEO, Josep LluĂ­s. Op.cit.

[25] Ibid.

[26] “Francesc Mitjans, una continuïtat mai trencada”. Ab: Arquitectes de Barcelona, 18, 1989.

[27] MATEO, Josep LluĂ­s. Op.cit.

[28] Ibid.

 

  • CompartirCompartir

© D’A digital COL·LEGI OFICIAL D’ARQUITECTES DE LES ILLES BALEARS