Edició 2: de juny de 2012

• castellano
• català

• Editorial
• Dossier
• Trajectòria
• Arxiu
• D’A digital

Dossier

Veure tots els dossiers »

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Guillem Forteza

Un personatge dual

Jaume Mayol

L’any 1926, quan Guillem Forteza construeix el Palau de Marivent, li demana a en Joan de Saridakis que li deixi el llibre La deshumanización del Arte de José Ortega y Gasset. Davant la impossibilitat de lliurar-li el llibre sol·licitat, Saridakis li envia, a canvi, els dos toms de La decadencia de Occidente,[1] l’obra d’Oswald Spengler de la qual el proemi de l’edició castellana està escrit pel propi Ortega y Gasset. Tant Ortega com Spengler sostenen que la cultura de les primeres dècades del segle XX està en crisi. “Una crisis es siempre la coexistencia de dos cosmovisiones, la cosmovisión que muere y la que nace, y que de hecho se esté produciendo el tránsito de una a otra. La crisis es precisamente la vivencia de ese tránsito, el tiempo en que el hombre se encuentra perdido y desorientado, y no sabe aún dónde apoyarse.�[2]

Aquesta crisi, aquesta lluita entre dos móns, aquesta discussió permanent entre oposats, aquesta duplicitat de criteris és la que caracteritza l’evolució de l’obra de Guillem Forteza. Ell mateix ho reconeix quan apunta que “tota la història i tota l’evolució de l’art, sigui poesia, pintura, escultura, música o arquitectura, pot interpretar-se (en els dominis de l’estètica) com una resultant de dues tendències psíquiques contraposades.�[3] Segons Ortega y Gasset els que viuen el període d’entreguerres pertanyen al temps en què un corpus d’idees i creences és substituït per un altre. Les generacions que cohabiten el període d’entreguerres són “habitantes del dintel� i el seu tret més característic és la “desorientación vital�.[4] Guillem Forteza és, sens dubte, un “habitante del dintel�.

Guillem Forteza té una vida cronològicament particular i acotada.[5] Forteza neix al 1892, es titula al 1917 i mor al 1943. Cinquanta-un anys. La seva etapa professional es condensa en un quart de segle, que coincideix amb el període més intens de la recent història de l’arquitectura. Nascut en un ambient benestant i culte, forma part d’una generació cultivada, polifacètica i sàvia. Forteza és un personatge polièdric. És una figura destacada de l’àmbit lingüístic, cultural i polític de la Mallorca de principis del segle XX.

Inicialment Forteza és un acèrrim defensor de la nostra llengua. Al 1916, mentre encara estudia a Barcelona, és un dels fundadors de “Nostra Parla. Agrupament de Balears, Catalans, Rossellonesos i Valencians�, que deriva en la revista Nostra Parla. L’any següent organitza els Jocs Florals de Palma. També forma part de la Generació de 1917,[6] grup que du a terme accions microscòpiques i grans projectes de lluita en pro de la llengua i que, a finals del 1916, funda Ofrena, Revista Catalana. A més, Forteza publica molts articles i dóna nombroses xerrades i conferències[7] defensant la llengua com a vehicle polític.

Forteza també és un personatge clau per a la cultura mallorquina de principis de segle. Forteza és un individu de vasta saviesa enciclopèdica. A més de promoure nombroses accions i formar part de totes les discussions de l’actualitat cultural d’aquell moment, funda l’Associació per la Cultura de Mallorca. Professionalment és destacable el treball que du a terme com a Arquitecte Director de Construccions Escolars de l’Estat a les Illes Balears, tasca que desenvolupa acompanyat de Joan Capó, l’Inspector de Primera Ensenyança. Ambdós materialitzen la modernització pedagògica de les Illes. Culturalment no només és actiu en l’àmbit local sinó també en l’internacional. Assisteix a congressos de ressò mundial com el XIII Congrés Internacional d’Habitació i Urbanisme celebrat a Berlín el 1931, dóna conferències a Barcelona, València, Saint-Emilion o París, i està en contacte amb els personatges més influents d’aleshores, el 1931 acompanya a Le Corbusier en la visita que els suís fa a l’Illa.[8]

En el camp de la política Forteza és fundador i president del Centre Regionalista, grup que pretén convertir-se en el referent de la Lliga Regionalista a Mallorca. Forteza està en contacte amb Francesc Cambó i li mostra la seva adhesió a les idees de la Lliga. El Centre Regionalista de Forteza, després d’uns primers fracassos electorals, s’alia amb el Partit Liberal de Joan March. Aquesta aliança obté el triomf a les eleccions generals de 1923, aleshores Guillem Forteza és nomenat batlle de Palma pel Partit Liberal Dinàstic, una batllia que, com sabem, dura ben poc. Al 1931 Forteza també participa en la redacció de l’Avantprojecte d’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. Cal destacar també les aportacions teòriques que fa Forteza a través de la publicació de nombrosos texts entre els quals destaca Pel ressorgiment polític de Mallorca, del mateix 1931.

La cronologia biogràfica de Forteza ja l’havia situat directament entre dos móns. Sense saber-ho, la seva data de naixement ja l’havia convertit en un personatge de condició dual. A principis del segle XX el nombre d’arquitectes mallorquins és molt reduït. Cronològica i estilísticament en podem destriar dos grups. El primer, relacionat amb l’eclecticisme de principis de segle, està format per Gaspar Bennàzar, Jaume Aleñà, Josep Alomar, Guillem Reynés i Francesc Roca. Aquests obtenen el títol entre 1899 i 1906.[9] El segon grup, molt més pròxim als dictats de l’arquitectura moderna, està integrat per Carles Garau, Josep Olesa, Enric Juncosa, Francesc Casas, Guillem Muntaner, Gabriel Alomar i Antoni Roca. Tots ells amb titulacions posteriors a l’any 1919.[10]

Entre un i altre grup, en l’interval de tretze anys que va de 1906 a 1919, només hi ha un arquitecte illenc que obtengui el títol, en Guillem Forteza.

Forteza serà un personatge frontissa. Forteza serà un personatge doble. La vida de Forteza és una representació en dos moviments. El primer arriba fins al 1931, el segon fins a la seva mort, al 1943. El primer és Regionalista, el segon Modern.

 

L’arquitectura regionalista de Guillem Forteza

A finals del segle XIX, quan Forteza encara no era nat, Miquel dels Sants Oliver, tot passejant pel casc antic de Ciutat i contemplant els palaus de La ciutat de les Mallorques, defineix el que serà l’arquitectura regionalista de Forteza: “Aquest és el regionalisme pràctic [...] aliança del progrés amb la tradició.�[11] La descripció de Miquel dels Sants coincideix a la perfecció amb l’origen etimològic de la paraula Tradició. Aquesta deriva del llatí “tradere� que significa “dur més enllà�. Segons ens recorda Adorno “tradere� també deriva de “transmetre�[12]. La tradició s’entén, per tant, com l’acte de transmissió d’una experiència, ja sigui entre generacions, o societats diferents. Una transmissió que es fa cos a cos. L’experiència, ja sigui secular o instantània, es transmet per contacte, visual o oral.

L’eterna obsessió de Forteza serà la de compaginar la tradició constructiva del país amb la innovació. Fent referència a l’etimologia del mot “tradició�, Forteza constantment provarà de dur més enllà la tradició constructiva de l’Illa: “Si he parlat tantes vegades en elogi de la tradició és perquè crec que posant la tècnica al servei de la continuïtat tradicional, vitalitzant aquesta amb sanitosos empelts, es pot renovar l’arquitectura nostra molt més que provocant generacions espontànies.�[13] Quina és la soca on Forteza vol empeltar la seva arquitectura? D’on prové la tradició arquitectònica mallorquina? Segons les tesis de Forteza, el model exclusiu de Mallorca són les cases senyorials dels segles renaixentistes. Els constructors mallorquins reben la tradició directament de la Itàlia dels Bramante, dels Peruzzi, dels Serlio, dels Sansovino, dels Miquel Àngel i dels Brunelleschi. Són els mercaders mallorquins els qui estan en contacte directe amb l’arquitectura italiana. Són aquests mateixos mercaders els qui traginen aquests models italians cap a Mallorca i també són ells qui els transmeten als constructors mallorquins. Els resultats d’aquest empelt són els palaus gòtics i renaixentistes que caracteritzen la nostra Ciutat. El Palau Verí, Can Oleo, el Palau Episcopal o el Palau Solleric. I, decididament, “el pati [és] l’element que dóna vertader caràcter al nostre palau.�[14] Segons el propi Forteza aquests palaus són la “síntesi de tota perícia tradicional, i recipient, alhora, a Mallorca, dels perfums suavíssims del segle XVIII. […] S’empeltaren branques noves a la soca secular rica de saba.�[15] Aquest és el vertader significat de la Tradició. Aquest és el vertader esperit del Regionalisme: empeltar branques noves a la soca secular de la tradició.

Així l’arquitectura regionalista de Guillem Forteza, és una arquitectura emparentada amb els palaus senyorials italians, és una arquitectura que té el pati com a protagonista. És una arquitectura de geometria i traçat regulars, edificacions de volumetria compacta, on dominen les composicions simètriques i les visions frontals. Són construccions centrípetes organitzades, en molts casos, al voltant d’un pati, obres que utilitzen els elements constructius tradicionals sempre simplificats, depurats i netejats de qualsevol gest superficial i epidèrmic. Ens referim, per exemple, a les escoles de Sa Pobla, de Petra, de Bunyola, de Maria de la Salut o de Vilafranca, o a la casa per a Natasha Rambowa a cala Fornells o a la de Son Homar a Valldemossa, o a d’altres edificis públics com la Casa del Poble construïda a Palma.

El Regionalisme s’entén en positiu. S’entén com a norma capaç de composar –no d’oposar-se– dins un projecte cultural i polític general. L’actitud regionalista no es manifesta en contraposició al seu passat immediat, com a poètica que necessita un contrari per a poder ser. El Regionalisme es manifesta com a desenvolupament necessari, com a evolució natural i com a culminació implícita. L’arquitectura regionalista de Forteza és una arquitectura que cerca en la tradició les arrels del nostre passat per dur-les més enllà, en base a una depuració estilística, fruit de la lògica i la racionalitat constructiva, el sentit comú i la sensatesa. El resultat és sobri, sense estridències, ni artificis, auster. Això és Guillem Forteza.

A Mallorca, Guillem Forteza i Regionalisme són sinònims. El Regionalisme no és per Forteza un simple estil, no és un maquillatge pseudofolclòric per vestir l’arquitectura mallorquina. El Regionalisme és, per Guillem Forteza, el corpus ideològic al voltant del qual basteix els seus principis. Amb el Regionalisme Forteza treballa tots els camps en una sola direcció. En la ideologia de Forteza, arquitectura, política i cultura es fonen en un sol pla, el del Regionalisme.

 

L’arquitectura moderna de Guillem Forteza

Guillem Forteza pateix una greu malaltia mental que el manté llargues temporades allunyat del seu estudi. Si sumam els seus moments letàrgics afectats per la malaltia a les absències físiques provocades pel seu estat de salut i les que són degudes als viatges professionals i d’oci,[16] resulta que Guillem Forteza passa moltes i dilatades temporades fora de Mallorca. Aquestes absències s’intensifiquen a la primeria de la dècada dels anys trenta.

És justament a principis de l’any 1931 quan comencen a sorgir de l’estudi de Forteza uns altres projectes. Projectes de resultat netament modern. No es tracta d’una arquitectura epidèrmicament moderna, no és una còpia superficial del models funcionalistes. Ans al contrari, és una arquitectura racionalista dibuixada amb rigor, és una arquitectura que segueix amb precisió les regles de l’arquitectura moderna que s’està estenent des del centre d’Europa.

De cop, gairebé d’un dia per l’altre, el que abans eren geometries i traçats regulars, esdevenen geometries compostes; el que eren volumetries compactes, esdevenen volumetries disperses; l’ordre simètric es torna asimètric i el que abans s’havia de contemplar estàtica i frontalment, ara s’ha de veure en moviment i sempre en escorç; les construccions centrípetes ara són centrífugues; el pla ara preval sobre el relleu i les cobertes inclinades de teula són substituïdes per cobertes planes.

Destaquen els projectes del Grup Escolar Estanislau Figueres de Palma, el d’Alcúdia o el de Sant Cristòfol a Menorca, així com les construccions del Grup Escolar de Son Espanyolet o l’escola de Montuïri; tampoc no podem deixar d’esmentar el projecte del Mercat de l’Olivar a Ciutat. Tots ells són projectes d’una modernitat elegantíssima sorgits amb posterioritat a l’any 1931.

Observant-la amb atenció veurem com aquesta arquitectura moderna de Forteza és molt pròxima a la del seu homòleg holandès Willem Marinus Dudok. Se’ns evidencien dos paral·lelismes entre l’obra de Dudok i la de Forteza. El primer és de caire formal, el segon podem anomenar-lo evolutiu.[17] Podem trobar semblances sorprenents entre la Minckelersschool de Dudok, de 1927 i l’escola de Ses Puntes a Manacor, de Forteza, de 1934; o bé entre la Bravinckschool de l’holandès, de 1921 i el projecte per a l’escola de Sant Cristòfol del mallorquí, de 1933; o bé entre la Nassauschool, 1927, i l’escola de Sant Llorenç d’Eivissa, de 1933; també són parella la planta de la Bravinckschool, de 1921 i la de l’escola de Son Espanyolet, de 1932. El mateix succeeix si estenem l’observació a d’altres arquitectes holandesos: són molt semblants les plantes en doble zig-zag de la Centrale Ulo-School de J. van Biesen, de 1930 i la utilitzada per Forteza a l’escola de Montuïri; també trobaríem similituds entre l’edifici Olveh de Jan Wils, de 1930 i l’escola de Felanitx. El llistat és llarguíssim. La relació és, si més no, sospitosa. Per altra banda, evolutivament la diferència entre Dudok i Forteza és important: l’evolució de l’holandès és seqüencial, la del mallorquí és quasi bé instantània.

Casualment el dia 20 de febrer de 1931[18] un individu que es presenta com a holandès, entra a cercar feina a l’estudi de Guillem Forteza. L’holandès arriba aconsellat per Antoni Mulet,[19] després d’haver treballat com a arquitecte d’interiors i mobiliari a l’empresa Mobles Juncosa.[20] Ell és Carl Hakh.

Carl Hakh prové d’una família originaria de la ciutat alemanya de Meimsheim, pertanyent a la comunitat de Baden Württemberg; malgrat això ell es presenta com a holandès. Hakh estudia arquitectura a l’escola d’Ulm, finalitzant els seus estudis el 1929.[21] I a principis dels trenta ja és a Mallorca. Hakh entra a l’estudi de Forteza el mes de febrer de 1931, el primer projecte modern és del mes de març. Curiosament, la data de la seva arribada coincideix amb la data en què apareixen en l’obra de Forteza aquests altres projectes. És Carl Hakh qui introdueix l’arquitectura moderna dins l’estudi de Guillem Forteza. Hakh coneix perfectament les arquitectures dels holandesos De Stijl. Hakh coneix les obres de Willem Marinus Dudok, de Jan Duiker, de Luthmann i de J. Lippens, de Clifford Culpin i de J. Bien Leuveling Tjeenks. Hakh ha viscut en contacte directe amb aquesta arquitectura. Hakh s’ha format dins un dels focus més importants de producció d’arquitectura moderna. És Hakh qui transporta aquesta arquitectura fins a l’estudi de Forteza. En canvi, Forteza té la immensa capacitat d’escoltar i incorporar les idees de Hakh. Forteza té la destresa i la intel·ligència per absorbir aquestes noves aportacions. Forteza té l’habilitat d’empeltar aquests nous conceptes amb la tradició arquitectònica de l’Illa, generant noves situacions i nous elements emparentats amb la nostra tradició.[22] La intensa col·laboració entre Carl Hakh i Guillem Forteza donarà lloc a un interessant conjunt de projectes moderns.

En resum, l’obra de Guillem Forteza no respon amb exactitud a la història prototípica que ens venen explicant de l’arquitectura moderna. No segueix el procés canònic defensat per la historiografia dominant. L’obra de Forteza no està còmodament en sintonia amb l’arquitectura moderna imperant. La de Forteza és una història de crisi, de lluita entre dos móns. D’oposició i confrontació d’aquests dos móns. Forteza és un personatge dual.

Deixant de banda llenguatges i estils, Guillem Forteza passarà a la història per ser un dels grans erudits que ha donat el segle XX mallorquí. Literatura, política, història, música, filosofia o arquitectura, formen, en ell, un immens poliedre de saber. Forteza és dels darrers arquitectes que respon a l’ideal renaixentista en quant a individu polifacètic i universal que domina totes les branques del coneixement. Forteza és capaç de vehicular tota la seva inabastable saviesa a través de la seva arquitectura. Una arquitectura al servei de la modernització de les nostres Illes. Una arquitectura capaç d’absorbir les noves corrents arquitectòniques internacionals i passar-les pel sedàs de la tradició constructiva insular. Forteza és l’arquitecte capaç de modernitzar l’arquitectura tradicional mallorquina, de dur-la més enllà, sempre des del bon gust, el sentit comú i la sensatesa.

 

• Editorial
• Dossier
• Trajectòria
• Arxiu
• D’A digital