Edició 2: de juny de 2012

• castellano
• català

• Editorial
• Dossier
• Trajectòria
• Arxiu
• D’A digital

Dossier

Veure tots els dossiers »

• 
• 
• 
• 
• 
• 

La intervenció de Guillem Forteza 1932-1934

Una intervenció històrica

Raimon Farré, Jaume Mayol, Irene Pérez, TEd'A arquitectes

 

La intervenció de Guillem Forteza 1932-1934: una intervenció històrica

Palma, a inicis dels anys trenta, es troba en una situació d’endarreriment notable. L’estat de les infraestructures pedagògiques és deplorable. Tan pel que fa a la qualitat com pel que fa a la quantitat.[1]

L’eixample de Ciutat ja porta tres dècades de creixement, i en tot aquest temps la capital mallorquina tan sols ha aconseguit construir dues escoles graduades de bell nou: la Graduada de Llevant i l’escola de Pràctiques. A fi de solucionar aquesta situació, l’Ajuntament de Palma, en sessió del dia 9 de setembre de 1931, aprova el Projecte General de Construccions Escolars. Es tracta d’un Pla molt ambiciós amb el qual es pretén construir 172 seccions escolars. Segons les diferents ubicacions podem distingir:

A dins l’Eixample de Palma es vol reformar l’escola de Llevant, aixecar la nova escola de Sa Feixina, juntament amb el Parc Jaume I, construir el grup escolar Cecili Metel, un nou centre al barri de Pere Garau, l’escola de Ses Finestres Verdes, una altra a Son Sunyeret, un centre als voltants de la plaça Bernat Calvet, una al barri de Son Alegre i una darrera entre el Camp d’En Serralta i Son Espanyolet.

D’altra banda, en els suburbis de Palma es proposen diferents intervencions repartides entre els barris d’Es Molinar, els Hostalets, La Llibertat, el Coll d’En Rabassa, Sant Jordi, Can Pastilla, S’Aranjassa, Ses Cadenes, Estats Units, la Creu Vermella, Es Vivero, Establiments, Son Sardina, S’Indioteria, Son Anglada, Son Serra, Son Rapinya, Gènova, El Terreno i Sant Agustí.

Dins el casc antic de Ciutat, no s’hi planifica la construcció de cap escola, tan per raons higièniques com per raons econòmiques. Amb aquest Pla s’hagués arribat als 10.350 infants escolaritzats.[2]

A fi d’agilitzar la construcció dels nous Grups Escolars, aquests no s’encarreguen directament a l’Arquitecte Director de Construccions Escolars a les Balears, que aleshores era en Guillem Forteza,[3] sinó que la Comissió de Cultura del consistori palmesà, encapçalat pel batlle Emili Darder, decideix convocar un concurs. Les bases del concurs s’aproven en sessió del dia 11 de novembre de 1931. Concretament es tracta de catorze solars, situats arreu de la nostra Ciutat.[4]

El concurs es convoca amb gran desplegament de mitjans. El termini d’entrega de les propostes finalitza a les 24 hores del dia 31 de gener de 1932. Donada l’envergadura de l’esdeveniment a l’edifici de la Llonja es du a terme una exposició dels projectes presentats.

“El Colegio Oficial de Arquitectos de Cataluña y Baleares, requerido por los Ayuntamientos de Palma y Llucmayor para intervenir en la resolución de los respectivos concursos para la construcción de Escuelas, ha nombrado para formar el Jurado, al Decano de dicho Colegio don César Martinell, don José Goday, don Jaime Aleñá y don José Alomar, estos dos últimos delegados del Colegio de Arquitectos de Baleares.�[5] La composició del jurat està a l’alçada de l’ocasió. El 16 de març, a l’Ajuntament de Palma “se da cuenta del fallo del concurso libre de proyectos para edificios escolares. Se tributan grandes elogios a todos los concursantes.�[6]

Forteza es presenta a sis d’aquests projectes duits a concurs: el Grup Escolar Cecili Metel, el d’Estanislau Figueras, el de Finestres Verdes, el de Gènova, el de Son Espanyolet i el de Llucmajor. Totes aquestes propostes presentades per Forteza són germanes, edificacions de resultat intensament modern, neixen de l’estreta col·laboració amb Carl Hakh.

El projecte presentat per l’equip de Guillem Forteza al concurs del Grup Escolar de Son Espanyolet resulta guanyador.

L’edifici s’organitza en mitja esvàstica, la geometria més rabiosament moderna. És evident la referència a la Bauhaus de Dessau construïda per Walter Gropius l’any 1926. Ambdós edificis utilitzen la dinàmica geometria del molinet. L’edifici és centrífug. L’observador està obligat a moure’s, a girar al seu voltant. Després d’una façana es descobreix la següent, els plans són continus. La volumetria és articulada, l’alçada variable. Ha desaparegut qualsevol rastre de simetria, s’ha eliminat l’axialitat, s’han esborrat tots els elements decoratius i superficials.

L’edifici s’ubica en un solar que dóna a tres carrers, dos paral·lels i un tercer que els talla lleugerament de biaix. Inicialment l’escola de Son Espanyolet s’ordena en tres ales diferenciades, dues d’elles paral·leles, la tercera, de major llargada, les uneix en perpendicular. Cadascuna de les dues ales paral·leles es recolza sobre un dels dos carrers també paral·lels, la tercera se situa al mig del solar dividint la parcel·la per la meitat. L’ala central i una de les extremes es destinen a l’ús escolar pròpiament dit, la tercera, en un principi, es destina als habitatges dels mestres. Així el conjunt ocupat per les aules pren forma de L i l’esvàstica es completa amb el volum de vivendes.

El Grup Escolar consta de vuit seccions: tres de nins, tres de nines i dues de pàrvuls. Els serveis comuns de cuina i menjador se situen en planta semisoterrada.

Les dues ales destinades a l’aulari s’orienten cap al nord-est, la desitjada orientació que aconsellen els postulats pedagògics moderns. Un corredor aporxat, amb un traçat en L, serveix a totes les aules i al mateix temps les protegeix de l’assolellament directe. Aquest corredor té quatre metres d’amplada, una dimensió més que suficient perquè s’acabi convertint en un espai de jocs resguardat de les inclemències del temps, un espai pedagògicament reclamat. Totes les aules tenen la mateixa dimensió i proporcions. Totes elles gaudeixen de les mateixes obertures. Criden l’atenció uns importants finestrals, amb l’ampit molt alt, que miren cap al corredor i que alegren la llum natural de l’interior de les aules, alhora que possibiliten la ventilació creuada.

Per altra banda, el cos destinat als habitatges dels mestres és de quatre plantes d’alçada i té dos habitatges per planta. Les habitacions i sales d’estar se situen en la façana sud-est, mirant cap al carrer. En aquesta façana destaca la voluntat de fer-hi una finestra correguda, de cap a cap de façana, recollint totes les estances principals. És la primera fenêtre longueur prototípica que trobam en l’arquitectura de Forteza. Aquesta obertura es repeteix en totes les plantes i s’acompanya d’un ràfec finíssim de formigó armat que la protegeix del sol.

Parlant en sentit compositiu, també ens crida l’atenció el porxo que, en aquest cas, podríem anomenar porxo longueur. Ja hem dit anteriorment que el corredor aporxat d’aquesta escola té forma de L. També hem dit que té una profunditat exagerada; això, volumètricament, implica una ombra molt important. Una ombra que destacarà el pla de façana respecte el pla de les aules. El porxo és repeteix en planta baixa i en planta primera. Les jàsseres que sostenen aquests porxos es recolzen sobre pilars cilíndrics. Aquesta geometria té la peculiaritat que només queda enrasada amb la façana en un punt; això ens garanteix que la jàssera sempre projectarà ombra sobre el pilar, i d’aquesta manera tindrem assegurada i accentuada l’horitzontalitat d’aquesta obertura, en aquest cas aporxada.

L’edifici, tot i combinar la coberta plana i la inclinada, perimetralment es remata amb una fiola que juga un paper importantíssim. Els seus deu centímetres de gruix i els seus quinze centímetres de vol fan una ombra continua sobre el pla de façana. Una ombra que subratlla el remat i accentua l’horitzontalitat.

Volumètricament no podem deixar de banda l’accés al recinte escolar. Per ser coherent l’entrada s’ha de realitzar per un dels vèrtexs del solar, mirant en escorç una de les arestes de l’edifici, obligant a veure l’escola en diagonal, veient dues façanes al mateix temps, girant el cap d’una a l’altra. Només existeix una solució possible: entrar pel vèrtex sud del solar i mirar l’aresta interior en la qual els dos trams de porxo es troben en perpendicular. Doncs aquesta és la solució dibuixada i finalment executada.

L’arquitecte ens proposa un joc de volums blancs, de remats horitzontals, de cossos esgraonats en alçada, d’obertures continues d’una a altra façana, de geometries articulades, etc. Conceptualment genera un edifici completament oposat a les pretèrites escoles regionalistes. En resulta un edifici dispers, de geometria irregular, d’organització centrífuga, de volumetria articulada, d’ordenació asimètrica i de dinàmiques visions en escorç. És la perfecta descripció d’un edifici prototípicament modern.

Els jocs volumètrics del Grup Escolar de Son Espanyolet ens remeten, obligatòriament, a Willem Marinus Dudok, l’holandès -seguidor de Wright- que al 1928 s’havia convertit en l’arquitecte municipal de Hilversum. En aquesta ciutat construeix un dels seus edificis més emblemàtics, l’Ajuntament, que casualment s’havia acabat de bastir l’any 1931. L’articulació volumètrica, els girs de façana, el joc d’alçades, el tipus d’obertures, els petits voladissos dels remats, etc. relacionen directament l’edifici de Dudok amb el de Forteza. La referència és evident. Hakh està a l’aguait.

L’edifici s’inaugura el 14 d’abril de 1934. Finalment no es construeix el cos dels habitatges pels mestres. I, durant la guerra civil, Guillem Forteza hi projectarà i hi construirà un refugi de gerra que, completament soterrat i seguint la geometria en esvàstica, condueix d’un extrem a l’altre de l’escola.

 

La intervenció de TEd’A arquitectes 2009-2011: una no-intervenció

Situació:          C. Ramiro Maetzu, 2. Palma

Promotor:        EMOP i IBISEC

Constructor:    Ferrovial

Arquitectes:     TEd’A arquitectes (Raimon Farré, Jaume Mayol, Irene Pérez)

Arq. tècnica:    Marta Moragues

Enginyeria:     SIE enginyers (Tòfol Amengual, Miquel Mir)

Al 2009, quan visitàrem per primera vegada l’escola, ens trobàrem amb dues qüestions: per un costat, l’edifici havia estat ampliat, per altre, l’edifici havia estat deformat.

L’ampliació de l’escola, executada durant els anys seixanta, havia completat la volumetria que originalment havien d’ocupar els habitatges. L’arquitecte que realitzà l’ampliació sembla que coneixia la proposta de Guillem Forteza ja que el joc volumètric i la posició del cos ampliat no difereix en excés de l’original. Per tant, tot un encert volumètric i compositiu d’aquesta ampliació. La diferència és que l’ala que originalment havien d’ocupar quatre plantes d’habitatges, passaren a ser tan sols dues plantes d’aules.

Per altra banda ens trobàrem un edifici transformat, deformat, un edifici desposseït del seu aspecte original, un edifici anòmal, desplaent, un edifici que havia perdut la seva essència inicial. El pas del temps i les intervencions puntuals d’uns i altres, algunes molt poc encertades, havien anat ocultant la construcció original. Petits afegits volumètrics que distorsionaven en excés l’aparença original, els porxos de planta baixa ocults rere una gelosia prefabricada, els de planta primera tancats, el traçat de l’escala modificat, paviments parcialment substituïts, superposicions de materials estranyíssims com ara el folre d’una paret amb pedra, o els acabats de plàstic distribuïts irregularment, els desperfectes que provocava el creixement excessiu dels arbres massa propers a l’edifici, la façana pintada de tons vermellosos, afegits desordenats, reixes, tanques, etc. Un palimsest de pegats que convertien l’excepcional edifici original en un autèntic nyap.

A vegades, en arquitectura, és millor restar que sumar. A vegades és preferible fer dues passes enrere que una envant. L’únic que hem provat de fer és acostar l’arquitectura de Guillem Forteza al present.

La proposta és quasi arqueològica, de micro-cirurgia. S’han eliminat tots aquells elements que distorsionaven la proposta original. S’han retallat petits volums adossats a l’edifici original, s’han substituït paviments, s’han eliminat tancaments, s’ha esborrat el color, sempre amb la intenció de recuperar l’essència del projecte original.

La dificultat del projecte ha ragut en col·locar ordenadament tres tipus d’usuaris en un sol edifici, permetent circulacions i accessos independents, amb horaris i necessitats diferents. Ara el Grup Escolar de Son Espanyolet conté un casal de barri, una escoleta infantil i un centre d’educació d’adults.

Hem optat pel respecte i la reverència cap a l’arquitectura de Guillem Forteza. Hem preferit guardar el silenci més absolut. Hem procurat construir una no-intervenció.

 

• Editorial
• Dossier
• Trajectòria
• Arxiu
• D’A digital