Utzon entrevist de prop a Mallorca
(un testimoni personal d’una trobada a 2003)
Joana Maria Roque i Andreu Manresa
Â
"ÂżArquitecte-artista? No, jo som un constructor”. Jørn Utzon (1918-2008) feu l’afirmaciĂł al 2003, sense contundència, assegut a un balancĂ mallorquĂ de tela, el dia que li donaren el Premi Pritzker. Era un migdia cĂ lid d’un diumenge d’abril, part damunt Marina de Felanitx, a un turonet dolç on Ă©s can Feliç. AllĂ fou el primer indret que triĂ el genial creador per a fer-se casa seva –terra endins, a Mallorca, emperò la finca no tenia, als 70, norma urbanĂstica, ens diguĂ©. ContĂ que aleshores cercĂ mĂ©s i arribĂ arran de mar, a Portopetro i a les seves penyes bastĂ el principal mite constructiu de la Mallorca del segle XX, una casa nova feta de marès nuu, can Lis.
Aquell dia, cada dia, Utzon estava assegut amb l'illa a l’enfront, davant un gran finestral –gros- obert al sud, cap als costers entre es CarritxĂł i s'Horta que s’estenen als plans dolços i llargs cap a Cabrera. AllĂ tot tenia l’aire serè d’Utzon. Abans de fer i alçar aquesta segona casa mallorquina mirĂ i cercĂ les raons de la natura. Va voler saber els llocs dels vents i els tombs del sol; tambĂ© com feren casa seva els hortolans antics dels entorns i veĂŻnats. MirĂ com era la natura forçada dels arbres i, finalment, va voler copsar tota l’à nima de la terra. Calia explicar-se com es vivia aquĂ, com bastien les cases abans que ell arribĂ s.
A la casa hi ha poques portes, cap persiana “per a donar poques feines a la gent”, observĂ . Dobles murs contra les humitats, parets gruixades. Ordres idèntics al trespol de pedra i les lĂnees de les bigues i les corbades. “És aixĂ, natural, sense misteris. El mateix ordre que hi ha dalt, al sòtil, Ă©s enterra, a baix, al paviment”, apuntĂ .  El que importa i Ă©s definitori a les obres sĂłn la funciĂł, el material i la situaciĂł. “Els elements i la reflexiĂł sĂłn claus per a cercar la soluciĂł final, in situ, des de la serenitat", explicĂ , “sense artificis”, bastint el silencis i els jocs de mans.
Jørn Utzon en la seva vida a Mallorca no alçurĂ llur ego amb edificis icona, ni cultivĂ una llegenda local. TrobĂ la justa metĂ fora de l'existència civil en la discreciĂł i l’anonimat. Ignorat durant dècades pels poders pĂşblics i per l’establiment, el personatge Ă©s la seva obra. Ell mai no va exhibir-se ni parlar als mitjans. Amb tot i amb això, els murs de factura mallorquina d'Utzon han estat indret de peregrinaciĂł dels col·legues i estudiants del mĂłn. L’autor de la gran icona arquitectònica que defineix mig segle XX per a una ciutat, un paĂs i la mar, l’Òpera House de Sidney, passĂ sense fer potades a Mallorca. En just dues cases, petites, sense cap òpera afegida, sense l’efecte artefacte, ens ha llegat dos darrers testaments, dos exemples d’habitatges exemplars, gairebĂ© perfectes. Â
“Li heu de fer un rendez-vous” ens avisĂ la seva filla Lin, la ceramista, quan fĂ©rem una gestiĂł per entrevistar-lo, finalment, per mor del Premi Pritzker. El trucarem i ens citĂ , de cop pel sendemĂ . DubtĂ si sabrĂem trobar can Feliç. En sabĂem les tresques de memòria. "És el nostre paradĂs", ens declarĂ en plural amb la seva dona Lis, amable i angelical gairebĂ©. Ella ens servĂ galetes de mantega daneses i un suc de pinya per a fer llatina la xerrada. Els Utzon es consideraven illencs. “Som residents”, diguĂ© ell que parlava amb els pagesos dels horts dels camins propers i caminava lentament pels caminois de ronda o arran de mar.
Jørn Utzon visqué mig any a l’illa al llarg de quasi quatre dècades. La seva esposa Lis fou en realitat qui trià viure a l’illa. Volia un cau petit, lluny dels vents de les polèmiques i tempestes de l’òpera de Sidney (Austrà lia). Lis traslladà a Jørn –ens contà - la il·lusió de tenir una casa petita a un mar diferent al nòrdic. Amb els anys, a Portopetro els blaus d’acer del sol, reflectit sobre l’immensa là mina de la mar gran, sense obstacles ni distà ncies, davant els seus finestrals als penyals, eren massa intensos per a gent gran de pell blanca i ulls clars de nord enllà i dues estacions de sol baix, amb poca llum. L’arquitecte tenia por de patir “la malaltia dels mariners danesos”, la mirada castigada, la vista malmenada de tant de color blau i els reflexos.
Anar-se’n terra endins, illa amunt, establir-se sobre el turĂł no era una retirada, la renuncia al manifest inicial, la recerca d’una nova proposta de rectificaciĂł. A s’Horta, a can Feliç sobre un terreny de grava, poca terra, garriga, conradĂs mig oblidat, era un Ă mbit de serenor i austeritat expressiva. Just davall l’illot de pedra del castell de Santueri, per cert. Utzon tornĂ fer un contra manifest, eficĂ cia i austeritat expressiva, que desdiu tota l’arquitectura turĂstica i residencial que ell havia vist perpetrar als seus voltants.
Alçà un à mbit on, indicava, es veia créixer la llum i passar el temps de les estacions, viure i morir la naturalesa mediterrà nia, com canvia el cel, muden els colors, viuen i moren plantes i es refà la terra mateixa. Allà construïren can Feliç, dit per algú una casa d’hivern, però ell, Utzon, ho negà . Reiterà que era per a sempre, per a viure-hi tot l’any. Amb finestrals oberts als entorns, climatització natural –ja ho deien els picapedrers mentes bastien l'habitatge- no s’havia passar fred o massa calor. El cos és de  marès de prop, teules de test, bigues de formigó del poeta Damià Huguet.
Les cases d’Utzon sĂłn del mateix material, la mateixa matèria, de les seves admirades Catedral o la Llonja de Palma, especialment aquesta.  El protagonista de D’A mostrĂ "gran admiraciĂł" per  l'arquitectura monumental indubtable de Mallorca; i, tambĂ©, destacava les construccions sĂ vies i senzilles, experimentades, deia, amb errors esmenats, si de cas, dels pagesos i habitants dels pobles.Â
Alguns veĂŻnats, als començaments li demanaven quan acabaria can Feliç, es preguntaven per què no la tenen acabada, referida i emblanquinada. L’interrogaven si habitava una casa sense acabar. L’autor deia sempre que sĂ, que cap casa se pot donar per acabada o Ă©s definitiva, que s’han de poder moure i canviar com la vida. De fet al mur de llevant de la casa d’Utzon hi havia una finestra segellada, un buit cegat, un error, sense dissimular. ÂżPer què? Es demanava desprĂ©s de dir que entrava massa sol sobre l’espai central de vida, on ens trobĂ vem xerrant.
Arquitectura- creia Utzon- és crear un món més humà i agradable en el nostre entorn, solucions per a les necessitats per totes les activitats de les nostres vides, combinades amb coneixement i, si de cas, una mica de fantasia. I sense embalums i empelts. Utzon mirà a l’exterior de casa seva, sense jardineria recreada “¿Jardins, per què hem de fer jardins artificials a un lloc en el qual la natura ens dona els jardins fets? Altre cosa són els horts” (devora de casa seva queden hortets pagesos, d’arrels musulmanes, una petjada de  fa més de 1.200 anys). "En el món, als darrers 40 anys hem construït més que en tota la història", sentencià a un altre moment de la conversa.
Â
Secrets i fites
Al bloc dels periodistes Utzon mostrà i dibuixà  el pinyol del secret creatiu de l’obra l'òpera de Sidney. Negà els tòpics amb deu segons, tot i les mans cansades i la vista de pescador: allò no té forma de cranc, ni és una taronja a grells, ni són una idea sobre les veles marines. "És una esfera a trossos. Només en una esfera és possible construir aixà des d' una geometria molt simple. És un edifici simbòlic, amb funcions".
A Mallorca ell dirigĂ la seva casa nova –tambĂ© la primera- agafava el llapis de picapedrers i, si de cas, guixava sobre un tros de pedreny, una llivanya de marès per esbossar l’ajust final d’un mur i un prestatge. Els manobres explicaren que s’aferrava a un xorrac per a mostrar com donar el tall i l’aire a un escaire o una junta. I sobretot narraven que ell s’asseia a un indret i mirava, reflexionava com els espais i els buits a l’exterior funcionaven. I ho perfilĂ en dos apunts a bolĂgraf.
La casa de Portopetro es concretĂ en una taula de casino. Al mestre d'obres li feu una maqueta improvisada amb terrossos de sucre. "És veritat. Era la millor  forma de configurar la construcciĂł. En el meu ull interior tenia els models prefixats, la casa en posiciĂł sobre la costa i l' horitzĂł, amb l'expressiĂł dels murs i finestres, les desviacions de llum. A can Feliç ja no hi ha contrastos de llum tan grans i hem pensat noves solucions", determinĂ . A la taula tenia un mural de llenques de color per a un mural que pensava fer. En terra, a la sala, una branqueta d’ametller seca, com una insinuant escultura de tres lĂnees, tambĂ© un siurell.
Ens va parlar de l’excĂ©s de construcciĂł, però no va voler comentar l’arquitectura contemporĂ nia a Mallorca, tan diferent als seus conceptes de l’essència, el temps i la natura; en canvi feu un somriure amable quan a la conversa va sortir el nom de Rafael Moneo que tambĂ© tĂ© casa a Mallorca i ha realitzat una peça gran, l’edifici de la FundaciĂł Pilar i Joan MirĂł, devora del taller alçat per Sert, aĂŻllant-se de les horroroses construccions turĂstiques de l’entorn. De jove, Moneo va anar fins Dinamarca per a demanar a Utzon que li deixĂ s col·laborar amb ell, i l’arquitecte ja famĂłs el va acollir, per insistent i feiner. Trenta anys desprĂ©s cadascĂş havia fet el seu camĂ, al 1996, Moneo va rebre el premi Pritzker i va anar a veure Utzon per a dir-li que estava ben convençut que primer li havien d’haver donat a ell, el seu mestre.Â
Compartir© D’A digital COL·LEGI OFICIAL D’ARQUITECTES DE LES ILLES BALEARS