Seients i tronos
Després d’una visita a can Lis el 16 de novembre de 2012
Carlos Puente
Â
“Nous pouvons faire de la maison, un palais. Et par l´urgence du principe d´unité, le palais, lui, sera une maison.”
               Le Corbusier. Une maison, un Palais 1928
Â
“Aquest lloc és el meu altar. És aquà on, amb el respecte més profund, m’enfront a la naturalesa i, amb gran passió, contempl el sol i la terra davant jo”.
                                                 Jørn Utzon. Conversa amb Henrik Sten Møller 1995
Â
Â
Ara fa trenta anys que vaig veure per primera vegada uns plĂ nols i unes fotografies en blanc i negre de can Lis, publicades a Quaderns.
En aquell mateix número de la revista, es podien veure altres vivendes d’interès; entre elles la d’Erwin Broner a Eivissa, molt hermosa, que tampoc coneixia. Però això de Broner em resultava més familiar.
La casa d’Utzon, en canvi, crec recordar que em va sacsejar aleshores com un cop inesperat.
La gentilesa d’uns amics de Mallorca m’ha permès ara comprovar in situ si els efectes d’aquella sacsejada es mantenien vius en el cos a cos.
Vaig fer el viatge des de Palma a Portopetro expectant. Arribà rem al capvespre. Hi havia més gent (arquitectes) en el lloc; massa. Però això, avui en dia, és quasi inevitable a totes les cases que han passat a ser museus.
La meva primera sorpresa va venir del carà cter urbà que li atorga al lloc el carrer de darrere, aquest carrer ha estat eludit acuradament per tots els fotògrafs (i han estat molts) que han passat per allà [1].
És possible que quan es construĂ la casa el 1972, la situaciĂł fos un poc diferent; encara que el carrer (o camĂ) existia i qualque altra casa al llarg del seu traçat tambĂ©. És difĂcil saber-ho amb la documentaciĂł fotogrĂ fica disponible[2].
Però... els llocs sagrats menyspreen relacionar-se; els fotògrafs sucumbeixen a aquest imperatiu i fan malabars per ignorar als veïnats, siguin altres cases o autopistes: passa a can Lis, passa a la Vil·la Savoye, passa a la Farnsworth House.
A l’imaginari (al menys en el meu), aquesta casa s’enfrontava al Mediterrani, assentada sobre la plataforma del penya-segat, amb la mateixa arrogà ncia i solitud amb què ho fa el temple de Posidó en el cap Súnion.
Aquesta primera sorpresa potser va apagar un poc la meva encesa imatge juvenil, però en el fons no em desagradà : al cap i a la fi no som déus; i amb l’edat, cada vegada menys.
La segona sorpresa va venir donada per la temperatura.
La casa, actualment, es cedida generosament per la FundaciĂł Utzon per a estades d’arquitectes, artistes i estudiants, que poden viure allĂ un temps realitzant els seus estudis relacionats amb l’arquitectura. Durant unes hores del dia, han d’aguantar la invasiĂł de les visites i a partir de certa hora de l’horabaixa recuperen la intimitat; per això, quan nosaltres hi vĂ rem ser, ja amb el sol ponent-se, s’acostava aquest moment d’intimitat; els llits estaven fets; els edredons de ploma (segurament danesos) d’un blanc impol·lut; les lĂ mpades devora els llits, amb llum incandescent; tot això, encalentia l’escena amb un color de mel; i amb una calor que, vertaderament, nomĂ©s imaginava la vista: la temperatura era mĂ©s aviat freda, com Ă©s normal a mitjan novembre i qualque radiador elèctric en delatava la il·lusiĂł.Â
Es comentà que a l’estiu la casa era un forn. He passat un quants estius a l’illa de Tabarca i sé per experiència que l’única forma de poder dormir les nits de juliol i d’agost, és produir en els dormitoris ventilacions creuades perquè circuli la brisa nocturna. A can Lis no hi ha ventilacions creuades. En el darrer dormitori, Kim Utzon va obrir posteriorment un finestró a la paret oposada a la porta (feta de fusta d’iroko en lloc de pi melis) molt criticat per la professió.
Puc suposar que un home del nord endurit pel temps, i aparentment esportista, com Utzon, aguantava sense grans problemes el fred d’aquestes latituds; no sé si suportaria amb el mateix estoïcisme la calor de les nits d’agost.
La tercera sorpresa: se’ns explicà una intervenció recent per solucionar problemes en els forjats, com a conseqüència de la corrosió de les armadures de les biguetes. S’entén, clar; hi ha la mar; però... fa trenta anys jo vaig creure que aquesta casa podia estar allà des de feia dos mil anys i que allà podria seguir uns altres dos mil. Utzon mateix es fotografià explicant-nos l’elemental que era la construcció. Tan elemental que pareixia impossible el seu deteriorament...
Ara em donava compte que no érem a Micenes, ni a Karnak, ni a Chichen Itza. Això també la feia més humana.
Passava el temps; el sol s’anava ponent; la mel de les bombetes vessada sobre la pedra de marès era més dolça i melancòlica. Els niguls sobre la mar eren els mateixos dels dibuixos d’Utzon.
Els habitants circumstancials d’aquell poblat passejà vem de casa en casa (d’habitació en habitació); ens creuà vem en els carrers i places (els patis); es comentaven petites banalitats sobre les maleïdes garlandes de teules de les volades (una discussió bizantina). “I si les va posar Utzon i ja no hi és per demanar-li, ara que és un museu, què es fa, es deixen o es lleven?” [3]
Tot contribuïa a la bellesa, a l’escenografia[4]; a fer del lloc un altar, com el mateix Utzon digué, encara que fos uns anys més tard, i referint-se ja a can Feliç.
I tot i això, què era el que faltava? O el que sobrava…
Eren el fred o la calor el problema? No: aquestes coses tenen remei...
O que les taules són altars?; o més que altars: són el pa mateix de la comunió repartit en porcions; o que la mar és sempre un retaule?...
De cop, vaig recordar un altre lloc triat per un altre arquitecte per enfrontar-se a aquesta mateixa mar: Le Corbusier construeix el 1952 el seu cabanon a Cap Martin.
Deixant de banda qüestions de mida[5], les dues obres tenen la mateixa voluntat de conformar-se amb el més elemental de l’arquitectura. Però hi ha una cosa, sobretot, que diferencia aquests dos llocs: i és la manera que ofereixen de mirar a l’exterior.
Le Corbusier, en el cabanon, mai està “davant la finestra”; a cap de les dues que miren a l’exterior; des d’una es pot veure la mar; davant l’altra s’aixeca un gran garrover. Les dues tenen portellons interiors xapats en dos, que pivoten verticalment; una de les parts està pintada pel mateix Le Corbusier; l’altra és un mirall; l’arquitecte manipula aquests artefactes com un tramoista o com un mag la seva caixa catòptrica. I el resultat obtengut (el món exterior visible) sempre és distint.
Can Lis me fa recordar els versos d’Espriu a Cementiri de Sinera
                                          Els meus ulls ja no saben
                                          Sinó contemplar dies
                                          I sols perduts.
A la litúrgia antiga, l’oficiant executa el seu ritual de cara al retaule i llevat de qualque ocasió no es gira cap als fidels.
A Can Lis, com vérem abans, la tramoia ja està preparada per endavant; no es manipula.
Com a conseqüència d’aquesta manera de mirar l’exterior, es produeix un fet que crida l’atenció i és important: en el cabanon hi ha seients; a can Lis hi ha tronos.
Els seients del cabanon són lleugers caixons de contraxapat; estan fets per poder-los moure i canviar d’altura (27x33x43 cm).
Ala caseta d’obra que tres anys després situa devora el cabanon, Le Corbusier mateix, en un carta a sa mare, ens explica un nou avanç en la direcció contrà ria al disseny: “Mon équipement est parfait. Mes 2 sièges sont 2 caisses à whisky vides ramasèes dans la mer.”
Els tronos de can Lis sĂłn bellĂssims, inamovibles i estratègicament col·locats.
I si un s’asseu a un trono i contempla la mar i espera durant molt de temps, pot passar-li allò que li passà al rei Egeu: que acabi veient arribar veles negres.
I això, fa que em demani si el que diu Le Corbusier a Une Maison, un Palais és cert. Perquè tal vegada una casa pot ser un palau, però no és tan evident que un palau sigui sempre una casa.
           Â
Â
P. S.
Le Corbusier construà el cabanon el 1952. L’agost d’aquest mateix any, Brassaï visità al matrimoni Le Corbusier en aquest lloc. En trobar-se, Yvonne comentà : “Brassaï, vous êtes témoin du cabanon dans lequel mon mari me séquestre. Regardez! Il me fait coucher par terre à côte de la cuvette du cabinet… Je me demande comment j´ai pu vivre pendant vingt ans avec cet énergumène et supporter toutes ses fantaisies.”
En acabar el dia, quan el sol s’havia amagat rere les muntanyes de Montecarlo, arribà el moment del comiat i l’arquitecte li digué: “Je me trouve si bien dans mon cabanon que, sans doute, je terminerai ma vie ici…”
Tretze anys després,el 27 d’agost de 1965, sofrà un infart mentre es banyava a la platja de Roquebrune, a cinc-cents metres del cabanon.
Utzon construà can Lis el 1972. El 1994, l’abandonà per mudar-se a can Feliç, molt enfora de la mar. Morà a Copenhague el 29 de novembre de 2008.
[1] NomĂ©s en el reportatge de Per Nagel per a Living Architecture de 1989, apareix emmarcat des del porxo d’entrada, un tros del camĂ, vorejat per un muret de pedra en sec.
[2] En els plà nols que conec, el carrer no apareix representat; rere les parets que tanquen els patis del darrere de la casa, només es dibuixen uns petits cercles que senyalen els pins que existeixen en aquest espai que Utzon cedà generosament a la via pública; però en un estat previ del projecte amb data de novembre de 1970, quan encara es deia Casa Olicia, figura en la cartel·la el nom del carrer de la Mitja Lluna 24-25.
[3] Pel que fa a això hi ha un assumpte més obscur al meu parer. Em referesc al fashion lifting dels banys després de la darrera reforma en el 2012. Quan la persona desapareix queda el personatge i aquest l’hem de vestir (quan serà exposat a la mirada pública) com toca. Crec que a la Fundació Utzon, en aquest cas, han estat més utzonians que Utzon mateix.
[4] John Pardey parla de les finestres de can Lis com de “dits estenent-se cap a la mar” a la manera pal·ladiana en el Teatre OlĂmpic.
Veient un croquis de la planta dibuixat pel mateix Utzon, un sĂmil mĂ©s zoomòrfic em fa pensat en un raĂŻm d’anemones marines amb els seus tentacles estesos a la recerca de preses.
El 1995, Rafael Moneo en el seu article “Sobre la arquitectura de Jørn Utzon: apuntes cordiales” escrivia: “L’arquitectura d’Utzon difĂcilment pot ser anomenada escenogrĂ fica”. I amb tot, passejant al llarg de la façana que dĂłna a la mar, en aquest estret i estrany perĂstasi, un poc embullat, que es forma entre les finestres-dits i el pòrtic exterior, vaig tenir la sensaciĂł d’estar veient el backstage d’un teatre; veient la tramoia, amb els puntals que construeixen l’artifici escenogrĂ fic de l’interior.
És un poc el contrari dels poblats recreats pel cinema en els westerns: allà l’aparença real és a la façana i la trampa s’amaga a un interior que en realitat no existeix. Vaig pensar amb inquietud que rere la mà scara de la tragèdia grega, guaitaven els ullets de Robert Venturi.
[5] A Le Corbusier li agradava dir amb sornegueria: "J’ai un château sur la Côte d’Azur, qui fait 3,66 mètres sur 3,66 mètres !"
Â
Â
Compartir
© D’A digital COL·LEGI OFICIAL D’ARQUITECTES DE LES ILLES BALEARS