BLOC D'HABITATGES
EL LLOC
El solar es troba situat en un límit urbà, formant part d’una ordenació de tres blocs adossats de set plantes d’altura, a la zona més alta (geogràficament parlant) de la ciutat de Maó.
Limita al nord i al sud amb edificis veïnats. A l’est amb el carrer Bisbe Gonyalons i a l’oest amb la avinguda Vives Llull. El desnivell entre ambdós carrers és d’uns tres metres. El veïnat nord, amb el qual el nostre edifici forma el tercer bloc, i a les cotes d’implantació del qual hem d’adherir-nos, té la seva planta baixa a uns 80 cm per damunt del carrer Bisbe Gonyalons.
EMPLAÇAMENT I ORIENTACIONS
L’ordenació prevista defineix i encaixa perfectament l’edifici en el solar, resultant pràcticament un edifici entre mitgeres, exceptuant la porció de façana sud que guaita a Vives Llull.
Tenim, per tant, dues orientacions diametralment oposades, amb condicions climàtiques distintes, així com dues façanes també diferents.
La façana al carrer Bisbe Gonyalons, orientada a l’est, rep molt poc sol, no només per la seva orientació, sinó també per la disposició de l‘edifici veïnat, més avançat, que projecta ombra sobre el nostre durant quasi tot el dia. A l’altre costat del carrer l’edificació es troba consolidada, amb edificis de P.B.+ 4 amb alineació a vial. Es tracta d’un carrer típic de barri residencial amb comerços en planta baixa. Pareix el lloc indicat per accedir a l’edifici, tant pel seu caràcter com per la cota de planta baixa, que permet l’accés sense barreres arquitectòniques.
Resumint: poc sol, sense vistes, accés fàcil i domèstic.
La façana a l’avinguda Vives Llull, orientada a l’oest, té un excés de sol, sobretot a l’estiu. En canvi, gaudeix d’unes vistes magnífiques en ser aquest carrer un límit urbà. Precisament, aquesta condició de via ràpida i de límit, la converteix més en una carretera que en un carrer i en no ser ortogonal al nostre solar, emfasitza la cantonada sud-oest de l’edifici, cosa que unida a la gran altura d’aquest, el converteix en una fita urbana.
Tenim, per tant, sol de ponent, vistes al camp, via ràpida, gran escala.
CAIXES I ESTOIGS
En el número 49 de la revista Arquitectura Viva, Ignacio Paricio reflexiona sobre els conceptes de “caixa” i “estoig”, en el sentit de com la disposició i la mida dels buits a una façana revela sovint la disposició i la mida de les dependències que hi ha darrere, como un estoig, que reprodueix la forma dels objectes que conté i no serveix per a res més que per a guardar aquell objecte determinat, al contrari que les caixes, las quals, amb unes regles compositives pròpies i allunyades dels objectes que contenen, mostren la seva pròpia forma de manera digna, com ho feien les façanes d’altres temps més arquitectònics i com intenta fer el nostre edifici.
PROGRAMA, ESTRUCTURA, INSTAL·LACIONS
Un edifici alt, amb usos diversos, amb un garatge al soterrani, amb dotze metres de façana, amb vint-i-cinc metres de fondària, amb gran quantitat de tubs, muntants, baixants, màquines, que ha de complir normes d’habitabilitat, de telecomunicacions, amb patis de diàmetre igual o superior a un quart de l’altura, amb ascensor, amb tantes i tantes coses que…
Resulta difícil explicar el procés seguit per a combinar tantes variables fins a arribar a una solució aparentment simple. És un procés de superposició de capes, d’esquemes, de continus feedbacks.
L’estructura física, els pilars i jàsseres, han de partir de baix. Els cotxes han de circular i aparcar. Crugies de cinc metres a tot el llarg. Carrer central de quatre metres i places d’aparcament de quatre metres als costats. La caixa d’escala no pot estar enmig. Sis i sis metres és massa. Es perden places i sobra espai. Les jàsseres són molt llargues. A dalt, el pati ha de tenir al menys 4,60 de diàmetre.
Dues façanes, molta fondària, imprescindible pati per ventilar. Dues unitats per planta. Dos pisos grans. Massa petit per a quatre vivendes per planta. A més, l’escala a un costat impedeix accés central. Tres vivendes per planta, impossible, destrossarien el pàrking.
Molts de tubs. Han de tenir continuïtat de dalt a baix. Unificar banys en una banda central que divideix la vivenda en dos espais per viure. L’espai de façana es dedica al saló, amb el menjador al fons, a la cuina, que pot independitzar-se amb una gran porta corredissa. En obrir-se disposam d’un espai de 12 metres de llarg! Sent nostàlgia del loft, tot i que només els he vist a les pel·lícules americanes. El luxe autèntic és disposar d’espai per a canviar els mobles de lloc. L’espai que dóna al pati es destina a dormitoris, amb un corredor que dóna accés també a banys, bugaderia i cuina. Al pati s’obrin també les terrasses per estendre la roba, lluny dels fums de menjar, lluny de la façana. Mostrar la llenceria a la ciutat és de molt mal gust, encara que es dissimuli rere unes lames de plàstic, cosa que encara és de més mal gust.
Molts de tubs, deia. A més, la preinstal·lació de climatització. Els muntants, baixants, shunts i demés budellam s’ordenen en contenidors adossats als pilars. Es distribueixen en un fals sostre que abasta aquesta banda central de banys i corredor i que acull també els conductes de l’aire condicionat.
Foradar el forjat al costat d’un pilar obliga a fer jàsseres de cantell. El formigó armat, quan més cantell, millor. En façana, aquests pòrtics es deixen lliures, es veuen. I s’utilitzen. Abans que ens ho ensenyàs Le Corbusier, Gaudí ja va fer-ne ús d’aquest microespai. La fusteria corr quaranta centímetres per davant del pòrtic i un banc permet a un asseure’s dins de la façana, no davant ni darrere, sinó dins.
Per cert, una façana envidrada? Home, la que dóna a Bisbe Gonyalons, bé que necessita captar molt de llum, encara que també s’ha de protegir de les mirades indiscretes dels veïnats d’enfront, però la de ponent, tot aquest vidre captant radiació? Tot i que és cert que tendran unes vistes magnífiques.
Unes persianes corredisses tamisen i controlen vistes, mirades i radiació. Una mateixa solució serveix per a ambdues orientacions. Aquestes persianes se separen del tancament seixanta centímetres, suficients per accedir als vidres des de fora (i netejar-los sense jugar-se la vida) i per crear una bossa d’aire ventilada de nord a sud que dissipa l’excés de radiació. A més poden obrir-se sense dificultat quan vengui de gust, veure enfora i deixar que el sol encalenteixi els freds horabaixes d’hivern.
Fitxa tècnica
Projecte: abril 2000
Final d’obra: novembre 2002
Situació: Bisbe Gonyalons, 10-14. Maó
Fotografia: Xavi Mantolán Seguí
Documentació
Compartir© D’A digital COL·LEGI OFICIAL D’ARQUITECTES DE LES ILLES BALEARS