D'A

Edició 1: desembre de 2011

Rehabilitació Casa Broner

  • Rehabilitació Casa Broner
  • Rehabilitació Casa Broner
  • Rehabilitació Casa Broner

Broner, a la plenitud i la destrucció del paradís

Guillem Frontera

Els escrits d’Erwin Broner tan sols contenen alguns esbossos aigualits del que degué ser un episodi de plenitud exultant. Podem mirar d’imaginar-nos l’excitació del jove Broner per l’encontre d’un paradís primigeni en què l’home havia trobat la manera més raonable, discreta i perdurable d’encaixar. Quan la tècnica més avançada és confirmada per la pràctica d’un ofici exercit seguint el fil de la tradició, la història cobra un sentit de conciliació reconfortant.

Tot just aspergida la mirada per planes i muntanyes de l’illa, Broner degué sentir a la seva manera les paraules d’acollida i de convit de Marià Villangómez,

 

“Contempleu el paisatge estès per llargues línies,
solcs, camins, horitzons, el torrent i la mar,

i alceu-vos cap als núvols que a dalt s’esfilagarsen.
Esguardeu el treball petit, constant, de l’home,
i el mateix home mut que es perd enmig dels camps”

 

El treball petit de l’home havia endevinat el camí correcte segles abans que a les escoles d’arquitectura la funcionalitat i la senzillesa fossin considerats valors primordials. “Veuràs camins i cases perdudes”, havia avançat el poeta, que després ens diu que l’home es perd enmig dels camps. Les cases perdudes les ha edificat aquest home que es perd enmig del camp: sempre que necessiteu sentir bategar el cor i la veritat d’Eivissa, escolteu la paraula de Marià Villangómez.

Va ser acostant-se a aquestes cases perdudes, és a dir, fetes com les hauria fet la naturalesa si tingués en compte la necessitat humana d’aixopluc, va ser així com el jove Erwin Broner va rebre la lliçó fonamental de la seva vida. Eivissa era aquesta lliçó.

No podem ignorar allò que sabem. De manera que, per molt que la història del segle XX trencàs els camins que s’havia traçat l’arquitecte i pintor –i cineasta- alemany, la veu de la Mediterrània, la veu d’Eivissa seria sempre, en el decurs dels seus periples per dos continents, la crida de la mare gran, car és en l’illa on ell havia trobat el bressol de la cultura –i de la civilització. La seva vida seria un anar i tornar, però la referència pairal, el lloc que ens permet partir perquè ens té sempre preparat el retorn, el lloc de la seva vida era Eivissa.

Una vida tan fragmentada difícilment podia deixar empremta en els distints escenaris on es desenvolupà. Però Broner no fou d’aquestes persones que van d’un lloc a l’altre per assolir el segell de cosmopolita. Tant a Alemanya com als EUA i, sobretot, a Eivissa, Erwin Broner hi deixà mostres de la seva poètica de la senzillesa. Sabia que l’art tan sols és universal si emana aromes vernacles, si l’han perfumat les espècies del lloc. El nombre d’obres arquitectòniques i les seves dimensions no són, en cap cas, per omplir volums, però davant cada una d’aquestes obres et quedes plantat, amb la sensació que les coses són així i que aquest és el seu ordre natural: també tens la mateixa sensació davant de cada un dels seus quadres.

Si algun dia s’escriu la història de la devastació de terres, països, societats, paisatges i cultures per l’ordenació inadequada del turisme, en aquestes illes no podrem pretextar ignorància dels fets ni incapacitat per albirar els camins per on aquesta història s’hauria d’haver obert pas. Però, d’aquestes illes, Eivissa és la que va tenir més clara oportunitat d’obrar decentment, perquè Broner hi fou mestre, un profeta que, amb les seves obres, mostrava un camí practicable; i amb el seu compromís cívic assenyalava el perill en què posàvem aquesta terra i el seu futur. Les seves cases proclamen una veritat amarada de poesia i d’admonicions, una veritat incòmode perquè va ser abolida deliberadament. La figura d’Erwin Broner, que va viure la plenitud de l’illa i la seva aclaparadora banalització, ressorgirà de les consciències condormides per avergonyir la nòmina abjecta dels que han destruït el paradís. Però, per això, encara haurem d’esperar una mica, el temps necessari perquè la societat restauri la noció de vergonya.

 

© 2012 D’A digital COL·LEGI OFICIAL D’ARQUITECTES DE LES ILLES BALEARS