D'A

Edició 4: February de 2015

La precisió i l'encert

Mireia Cabaní

Hi ha qui per veure-hi millor, escolta i fa preguntes. No debades atribuïm al savi la humilitat de qui reconeix que no sap, de qui cerca. De la mateixa manera que Louis I. Kahn demanava a l'edifici què volia ser, convençut que la natura de l’espai neix de les diferents voluntats de ser en el món de les persones, en veure l'obra de Joan Riera, ens sembla sentir la pregunta adequada, i per sort també, trobar la resposta encertada. Potser és així, perquè a més dels aspectes mesurables òptimament resolts, la seva arquitectura, sense pretendre sorprendre ni ser original, sí que transfigura, revela i restableix una relació profunda amb la realitat.

I això ho fa atenent el lloc, el programa, el client, el sistema estructural i constructiu. Gairebé com si es tractés d’una equació matemàtica, exacta i elegant, on “si no encaixa tot, res encaixa” [1], o com un haiku, que amb síl·labes i mètrica sintètiques il·lumina la concreció del món, per anar més enllà.

La selecció que ara es presenta, vol donar una visió global, tot i que necessàriament incompleta, dels diferents àmbits de l’ofici en què ha treballat en Joan Riera, ja sigui tot sol o en col·laboració; i així mostrar el desenvolupament d’una manera de pensar i de fer, que estructura i dóna forma a les propostes en qualsevol àmbit i escala a partir d’una mateixa lògica, respectuosa, rigorosa i amable tant amb les persones com amb l’entorn, a partir d’un mètode que sobretot vol estar al servei dels altres.

Un bon exemple d’això és la casa Riera-Serra (Son Espanyolet, Palma, 1992-1994) que coincideix en molts aspectes amb una altra obra primerenca, la casa Aguilera (Gènova, Palma, 1990). Ambdues parlen de la mateixa recerca i objectius. De fet, en aquestes obres ja podem observar constants que retrobarem en moltes altres: l’honestedat del sistema estructural que modula i organitza, juntament amb el tractament acurat de les solucions constructives; el diàleg amb l’existent i amb la tradició, en la línia de mestres com Antoni Alomar, ja sigui a partir de la composició de volumetries de buits i plens que enllacen amb la tipologia del barri -de cases entre mitgeres de poca alçada amb jardins i patis-, o reprenent recursos de l’arquitectura local. Això es pot veure tant en el tipus d’espais projectats, com en l’ús de les pèrgoles i porxades, i també de materials com la pedra; i a la vegada en l’economia de mitjans i tècniques constructives, una característica que alhora és pròpia dels clàssics de l’arquitectura moderna. Una manera de fer en definitiva, que fa pensar en la “senzillesa senzilla” d’Alejandro de la Sota, de gest just, gairebé silenciós i que dóna com a resultat un llenguatge intemporal, com la façana nord de la casa que amb la seva radicalitat no fa altra cosa que posar de relleu el mur de pedra i el material humil d’acabat, donant tota la importància a l’entrada i a la benvinguda.

També s’ha de remarcar la bona disposició dels espais, optimitzant-ne els usos a partir de les relacions entre ells. Les estances proposen una manera de viure feliç més enllà de servir la seva funció primera. Els interiors, amb relacions tangencials i visuals escollides, juntament amb l’austeritat i calidesa dels materials, ens fan sentir bé, tot ajudat per un treball en secció que vol evitar la rotunditat o duresa en el conjunt i preservar l’escala domèstica.

Aquesta habilitat per disposar les peces, aconseguint relacions immillorables, també es manifesta en la disposició del programa del CEIP de Cas Capiscol (Palma, 2003-2005, amb Miquel Àngel Lacomba). En aquest cas aprofitant els desnivells del terreny i la relació amb el carrer, articula uns espais exteriors a mode de coixí entre aquest i l’edifici, i aconsegueix diferenciar el pati dels petits només amb la secció, i amb els porxos genera filtres que eviten tancaments i pot oferir així una pista de jocs al barri. Tot junt presenta una transició dels espais públics als privats articulada amb pertinència i finor, com un trencaclosques que resol l’interior donant-se a l’exterior, en la línia del seu interès per l’espai públic i el que és comú, com ha pogut treballar en altres de les seves obres.

Per aquest motiu s’ha volgut incloure a la selecció la zona verda de Can Simonet (Palma, 1989-1991, amb Carles Moranta) menystinguda i destruïda en gran mesura. Aquí trobem altre cop el tractament acurat de les entrades, que ens introdueixen i inicien cap un altre estat, i també el treball topogràfic, alhora que la decisió de prescindir de paviment, aprofitant l’oportunitat de trepitjar terra sota els arbres dins la ciutat. Aquesta fou la seva primera aportació a l’àmbit públic, després en vingueren altres de tan importants com l’eix cívic del carrer Blanquerna (Palma, 2008-2010, amb Antoni Forteza).

De la mateixa manera, retrobem els valors que fins ara hem destacat, en la realització d’habitatges plurifamiliars. L’edifici al carrer Esparteres, darrere l’església de la Sang (Palma, 1998-2001), per al Patronat Municipal de l’Habitatge, tracta amb màxima adequació i delicadesa l’entorn que l’acull, afegint-s’hi i millorant-lo. Aconsegueix així un equilibri impecable entre una arquitectura contemporània -amb una distribució interior atenta a la manera de viure actual- i una ubicació en el centre històric tan particular i específica, aportant una façana resolta a l’escala i detall de les necessitats de la petita plaça triangular de la qual tot d’una en va ser part.

La volguda permeabilitat al lloc, ja present en altres projectes, és portada a l’extrem amb la casa Cerdà (Cala Galiota, 1997-2007, amb Fran Barceló). En aquest cas el projecte es defineix com un continu de membranes, un embolcall lleuger i sensible que filtra l’entorn, permetent les transparències i que actuant per mimetisme es tenyeix de l’ambient del lloc, de la llum, del cel, del reflex de la mar, i quasi deixa de ser un espai, amb les seves qualitats físiques pròpies, gràcies a la vibració que li aporten els elements mòbils -tan antics i tan moderns com les persianes corredisses d’alumini natural- que donen vida a una construcció que s’adapta i es transforma amb el moment, al ritme del desplaçament de les ombres.

La importància de la llum com a material bàsic de l’arquitectura, també és protagonista d'una intervenció en un edifici existent, un taller per a una pintora (Palma, 1997-2000, amb Fran Barceló). Aquesta rehabilitació enmig del teixit urbà es tracta amb ingravidesa extrema. La nova construcció és pràcticament dipositada a sobre de l’espai existent com si volgués ser immaterial, talment com farà a l’ampliació de casa seva, a Vil·la Maria (Son Espanyolet, Palma, 2001). Sense interferències i amb respecte, aquí capta la llum de totes les orientacions a partir del treball en secció i amb la relació que cerca amb cada un dels volums veïns.

Finalment una obra de maduresa i de trobada amb la natura, la casa Pasqual (Manacor, 2005-2009), a la terra on va néixer. Aquí l’edifici, construït amb marès, cerca fondre’s amb l’entorn i oferir visuals directes vers el camp en totes direccions. Ens envolta com una sensació de sacralitat que es barreja però amb la d’acolliment i comoditat. Els materials donen una altra densitat a l’aire, una altra qualitat als sons, domina la calma. El contacte amb el paisatge és suau, s’articula amb diversitat d’espais intermedis entre interior i exterior, buits i plens. Hereu del projecte de la casa Castelló (Establiments, Palma, 2005) mai construït i de la versatilitat de les diverses agrupacions proposades al concurs d’habitatges en es Pil·larí (Palma, 2000, amb M. Lucena/A. Mayol/A. Pérez-Villegas). Fa pensar en aquests versos de Felipe Boso

Quiero

una casa sin casa,

de campo,

sólo de campo.[2]

 

Potser l’exercici d’aquesta professió no és sinó una manifestació d’una forma d’entendre la vida i de respondre a la realitat. Joan Riera mateix ja ens en parlava a la seva ressenya dedicada als arquitectes Ripoll-Tizón, que aparegué en aquesta revista i que titulà “Imaginar la vida”. En aquest sentit la forma de treballar de Joan Riera és una demostració del seu interès per les coses i de la seva implicació, de la caparrudesa i paciència infatigables amb què cerca la precisió en les seves propostes. Però aquesta precisió no és un objectiu en sí, sinó el mitjà per arribar al resultat que cerca: imaginar l’arquitectura més adient per aquell programa, per aquell lloc... això tan mal d’explicar i d’aconseguir, però que quan hi és, ho sentim amb claredat: l’encert de la proposta.



[1]  Louis I. Kahn

[2]  Fragment de Poema idealista, De T de trama, 1970, Felipe Boso

 

 




© D’A digital COL·LEGI OFICIAL D’ARQUITECTES DE LES ILLES BALEARS