D'A

Edició 1: December de 2011

Ripoll + Tizón

IMAGINAR LA VIDA

Joan Riera, arquitecte

Com ja sap qui es dedica a l’arquitectura, l’aprenentatge d’aquest ofici és, en general, un procés llarg. Són molts els aspectes que s’han d’arribar a conèixer i controlar i això exigeix un recorregut que és paral·lel a la trajectòria vital de l’arquitecte i que, de vegades, tan sols dóna els seus millors fruits al cap de molts d’anys d’exercici de la professió. I de la mateixa manera que ens agrada veure com hi ha persones que a mida que es van fent grans, van guanyant en senzillesa i naturalitat, també ho agraïm quan podem apreciar una evolució similar en l’obra d’un arquitecte. Des del meu punt de vista aquest podria ser el cas de l’evolució seguida pels arquitectes Ripoll i Tizón, per molt que la seva joventut pugui fer pensar que encara és prematur parlar d’una trajectòria.

Així, si analitzam el camí que han seguit, podríem veure com ja en els seus primers treballs es podia endevinar una sensibilitat pròpia, a més de la voluntat de no estalviar esforços per aconseguir el resultat que cercaven. Ara bé, en aquelles primeres obres –una sèrie d’habitatges amb unes influències molt marcades per la seva formació a l’estudi de Carme Pinós- els arquitectes emfatitzaven molt el treball sobre els aspectes formals, cercant geometries o espais amb una certa complexitat, però encara es podia trobar a faltar un control real sobre aspectes importants, com podria ser l’adequació de l’espai -la seva escala, els seus acabats- a l’ús domèstic que després tendrien aquelles obres. En canvi, a les obres més recents que és mostren aquí, pareix que es va consolidant una tendència creixent cap a la consideració més integral dels edificis, treballant a partir de valors intemporals en l’arquitectura com serien el respecte pel lloc, l’economia de mitjans o l’adequació dels sistemes constructius a la realitat i tradició del lloc on es produeix l’obra.

D’aquest conjunt de valors, en primer terme apareix sempre el respecte pel lloc, i això tant a obres en què aquest respecte és molt evident, com seria el cas de l’alberg de Sa Vinyeta a Menorca o el de la casa de Maria de la Salut, com a altres que, com els habitatges de Benicàssim, tenen emplaçaments que podríem dir més difícils, i que per tant necessitaven de mecanismes d’adaptació al lloc més subtils i complexos. A Sa Vinyeta, potser la seva millor obra, la relació del nou edifici amb el territori i els elements existents és exemplar: el nou edifici es dibuixa com un volum horitzontal blanc recolzat sobre les parets de pedra en sec que ja existien al lloc, aconseguint amb aquesta disposició un molt adequat diàleg tant amb l’horitzontalitat del paisatge com amb l’antic casal, un edifici d’encertades proporcions i amb el  color mangra característic entre les “cases de lloc” de l’illa. A Benicàssim, l’edifici –una  agrupació de quatre vivendes- se situa a dalt d’un petit turó mostrant-se de lluny com una construcció que, potser pel predomini dels cossos massissos, pot recordar antigues edificacions (esglésies a Eivissa, ermites, masies...) que tradicionalment i per diferents raons de representació o control del territori, es col·locaven també així en el paisatge.

Per aconseguir l’encaix de l’edifici al lloc, Ripoll i Tizón acostumen a partir de la definició de diferents volums, corresponents en general a parts diferenciades del programa, i que seguint les diferents direccions marcades per les orientacions, vistes o traces del lloc, serveixen també per a definir uns espais entre ells -àmbits d’accés, espais d’estància exterior- que tenen una continuïtat en els espais interns de l’edifici. Pocs volums, ben definits, iniciant un procés de projecte en el que l’economia de gestos i recursos estarà sempre present. En alguns casos, aquest treball sobre la volumetria i l’ordre de l’edifici, arriba a agafar tot el protagonisme de l’obra, com passa per exemple a l’edifici de Benicàssim, on tot el projecte està basat en una enginyosa composició dels diferents volums (dos per habitatge, zona de nit i zona de dia) que es van encaixant i desplaçant en planta i secció. La senzillesa i eficàcia del mecanisme per a resoldre tant l’adequada orientació i privacitat de cada un dels habitatges, com la correcta adequació al lloc de l’edifici, justifiquen en aquest cas, i passant per damunt altres consideracions, la lògica satisfacció dels arquitectes per l’obra.

Aquesta definició dels volums dóna la clau en alguns casos per a la resolució del projecte (a Benicàssim, Binissalem o a Sa Vinyeta).  En altres, com seria el cas de l’edifici d’habitatges de Llucmajor o la casa de Maria de la Salut, el projecte –en estar situat entre mitgeres- pareix basar-se en canvi  en la relació que estableix l’edifici -les seves façanes- amb els edificis veïnats. Mitjançant una secció amb mitjos nivells al cas de Maria, o utilitzant una composició de façanes amb forats i refosos per a les persianes tant a Maria com a Llucmajor.

Com ja s’ha dit al principi, a més de la voluntat d’integració al lloc i l’economia de mitjans, l’altre element significatiu en la obra d’aquests arquitectes és la clara voluntat d’adaptació a la realitat del sistemes constructius i tradició del lloc a on han de construir. Això es manifesta en la utilització de materials i acabats senzills com el morter pintat de blanc, les gelosies d’obra, el formigó vist, el marès o la ceràmica. I també amb la tria de sistemes constructius a l’abast dels constructors locals per a l’execució de forjats, fusteries i paviments... Sense renunciar, quan això és necessari, a un nivell molt interessant de detall, com a Sa Vinyeta, on la resolució de reixes, tanques i portes, aconsegueix un punt de qualitat molt adequat en aquelles zones on es produeix una relació més directa de l’usuari amb l’edifici.

I ja per acabar, i sense voler entrar en la valoració detallada de les obres que es mostren en aquesta selecció, una darrera consideració que a la vegada és una aposta: creure que encertam si deim que el fil del discurs que interessa als arquitectes Ripoll i Tizón és el de l’arquitectura que ha cercat ser contemporània però no necessàriament moderna, el de l’arquitectura que ha cercat servir a la gent, essent realista i respectuosa amb el lloc. El fil, en definitiva, que ha caracteritzat la millor arquitectura construïda a les illes els darrers cinquanta anys, la de Josep Lluís Sert, Erwin Broner o Antoni Alomar.

“Per a un arquitecte més que l’habilitat d’imaginar espais, l’important és la capacitat per a imaginar la vida”, deia l’arquitecte finlandès Aulis Blomsted.  Creim que les obres seleccionades permeten veure com Pep Ripoll i Juan Miguel Tizón estan en aquest procés: el d’anar provant, el d’anar cercant la que seria la seva forma d’imaginar la vida. Direccions diverses en alguns punts, camins coneguts i alguns experiments. Passes d’uns arquitectes que fan bé la seva feina i que tots esperam no s’allunyin mai de la senzillesa i rigor que ja han mostrat en les seves primeres obres.  




© D’A digital COL·LEGI OFICIAL D’ARQUITECTES DE LES ILLES BALEARS