D'A

Edició 2: June de 2012

E. Sagristà i M. Simó.

Destil·lant un estil

Alfons Romero

Aquest article començà un dia primaverenc a la terrassa d'un restaurant, amb un bon menjar a taula. El fet pot semblar superflu, però no és així. Emili Sagristà i Margalida Simó viuen una recerca constant de la perfecció en tots els seus detalls, i sempre en clau d'arquitectura. Sentir-los parlar dels seus viatges, el menjar, els seus mobles, etc, és submergir-se en aquesta professió que els ha unit.

La seva relació va començar a l'any 2002 amb una reeixida successió de concursos com varen ser el de l'hipòdrom de Son Pardo (1er premi), el de l'ordenació del Born de Palma (3er premi), i el concurs de 90 habitatges a Santa Ponça de l'Ibavi (seleccionats). A partir d'aquí, la seva afinitat els va dur a compartir estudi. Era l'any 2004.

Quan Peter Zumthor afirma que "el senzill impacta" parla de l'excés de renous (imatges, formes, sons, etc.) que ha envaït els nostres paisatges. Hereu del "menys és més" que molt abans dogmatitzà Mies, aquesta manera d'actuar ha tengut el seu ressorgir a mesura que aquest tipus de contaminació s'ha anat agreujant. Així treballen Emili Sagristà i Margalida Simó, cercant la màxima expressivitat mitjançant la mínima expressió.

Els seus projectes són sempre de planta rectangular, fet afavorit per estar ubicats generalment a parcel·les entre mitgeres. Però sorprèn que segueixi essent així quan hi ha més llibertat d'implantació, com és el cas de l'edifici JS Hotels, el refugi a Orient, la casa Molí a sa Pobla, etc. Miquel Àngel Buonarroti afirmava que les seves escultures ja estaven dins el bloc de marbre procedent de la cantera i que ell només n’extreia la pedra sobrant. De manera similar Sagristà i Simó arrenquen de la base més senzilla, i a partir d'aquí comencen un treball on els espais van ocupant el seu lloc, es decideixen els materials, etc. En definitiva cercant i trobant arguments que vagin enriquint el projecte. Podríem dir que és una manera de treballar quasi antagònica a la que es presentava en el D'A1 anterior (Ripoll+Tizón) on la gènesi era una suma d'elements (volums, múltiples directrius, textures, materials, etc), molt pròpies de l’escola Miralles on una feina d’adaptació i síntesi acaba creant un resultat final. Sembla lògic que aquests camins, tot i que tendeixin a apropar-se, arribin a resultats tan distints.

A l’obra de Sagristà i Simó els espais interiors es connecten amb grans obertures que acostumen a tractar-se de terra a sostre i de costat a costat, com a murs inexistents o interrupcions, seguint un llenguatge d'abstracció neoplàstica on habitualment es desdibuixen els límits o, en altres casos, creen una extensió de l'espai interior fins un mur projectat més enllà. Els materials, mínims i sempre prescindint d'artificis, solen ser recurrents; pedra, guix (pintat blanc), formigó, fusta (definint grans frontals d'armaris) i vidre (amb marc d'alumini). Finalment també trobam un altre element reiteratiu; l'escala, essent aquesta d'un tram, per tal d'emfatitzar la seva linealitat i minimitzar geometries, i habitualment d'aspecte lleuger.

Un altre element habitual en els seus projectes és el pati. Utilitzat com a eina de control del paisatge, els permet acotar i controlar el món amb el qual es relaciona la seva arquitectura. Aquest és el cas de la casa Portassa a sa Pobla, on un pati bascula com a transició entre l’entorn -sense un especial interès- i el món interior del projecte. Però aquesta no és una estratègia limitada a l'àmbit urbà. A la casa Molí, en un paisatge totalment pla i obert, aquest habitatge unifamiliar es projecta a un gran pati envoltat per un mur de marès; o, finalment, el Tanatori de sa Pobla, on un pati longitudinal deixa el mur del cementeri com a fons d'un finestral que ens acompanya al llarg del projecte. Però pot ser que el refugi a Orient sigui el cas on es porta més a l'extrem aquest recurs, amb un pati diafragma on quasi bé s’han desdibuixat els límits. Quan aquest element no es pot fer servir (limitacions de la parcel·la, normatives, etc) el concepte s'inverteix transformant el seu projecte en el paisatge d’un espai exterior incontrolable, com passa a l’edifici corporatiu JS Hotels. En aquest cas l’edificació es manifesta com un volum amb un tractament únic on no existeix composició d'elements, sinó disseny d'una pell que envolta el prisma.

Pot semblar paradoxal que aquesta arquitectura s'hagi desenvolupat majoritàriament als pobles o a l'entorn rural. Aquest fet diu molt de la seva manera d’entendre la professió, resultat, d’una banda, de la ferma convicció en uns valors del projecte basats en l’ideari del Moviment Modern, on l’abstracció, la geometria, i altres principis universals prevalen sobre condicionants o contaminacions més immediates o locals; i, per l’altra, de la gran perseverança que mantenen durant tot el procés projectual i constructiu, per tal que el resultat final, sotmès a múltiples inputs, no s'allunyi del seu objectiu.

Com deia al començament, Sagristà i Simó viuen l’arquitectura amb una intensitat que els potencia mútuament, arribant així a cotes de coherència en el seu propi llenguatge difícils d’assolir d’altra manera.




© D’A digital COL·LEGI OFICIAL D’ARQUITECTES DE LES ILLES BALEARS