D'A

Edició 3: May de 2013

De l'encontre entre la idea i el lloc

Joan J. Gomila, arquitecte

 

Pocs arquitectes han influenciat tan decisivament en la manera de pensar i concebre l'arquitectura contemporània a Menorca com el portuguès Álvaro Siza (1933), sobretot amb les obres dissenyades al llarg de la dècada dels anys noranta, quan l'arquitecte de Porto acaba l'església de Santa Maria a Marco de Canaveses, la Facultat d'Arquitectura a Porto o la biblioteca de la Universitat d'Aveiro. La seva reputació s'escampa pertot arreu, a la vegada que la seva actitud davant del projecte, generada per la mirada atenta al lloc, arriba a impregnar els treballs de molts arquitectes joves i, també, d'alguns arquitectes menorquins que en aquell moment cerquen nous camins enfora de les modes altament tecnificades, complexes i una mica extravagants dels arquitectes estrella, que ja fa cert temps que apareixen amb intensitat en els mitjans de comunicació i en les revistes especialitzades.

Aquests arquitectes illencs, sempre atents a les darreres idees que conformen el panorama arquitectònic contemporani, interessats en les que es puguin aplicar a Menorca, queden impactats per l'arquitectura blanca, de volums simples i aparentment fàcil de Siza i l'absorbeixen com esponges marines arribades suaument a l'arena intentant practicar en cada inici dels seus nous projectes la manera de fer senzilla, intel·ligent i sempre amb mirada innovadora de l'arquitecte portuguès.

De tots els arquitectes menorquins que van beure de les fonts sizanianes de finals del segle passat, Xavi Mantolán (1968) ha estat el que més hàbilment ha sabut captar el fons del missatge del mestre portuguès i aplicar els procediments conceptuals i la pràctica professional detallista en la seva producció. No només en les formes i volums blancs projectats des d'aquells anys fins avui, sinó també en el perfeccionament del disseny de tots els elements específicament pensats per a cada lloc i en la vigilància estricta i constant de l'execució de les obres.

La casa Els Ullastres, de l'any 1997, mostra ja una estudiada ubicació, dins l'àmbit d'una parcel·la rectangular, en què el desenvolupament del programa s'explica sobre la base de l'esmicolament de funcions, que es tradueixen en una volumetria blanca, estirada i baixa que juga amb els negres de les fusteries i les ombres. No interessa tant aquí prioritzar les vistes com donar sentit a la casa, estudiar molt bé les connexions dins-fora i fer que els volums participin del nou ordre que colonitza el lloc per conformar espais més agradables en aquesta casa d'estiu. Xavi Mantolán controla perfectament la forma de deixar la casa sobre el terreny i, potser inconscientment, filtra les imatges apreheses dels volums simples de les casetes de Biniancolla i ens retorna una arquitectura d'avui perfectament integrada a l'entorn.

El pas del temps i la maduresa de l'arquitectura blanca es poden observar en la casa Les Alzines, de l'any 2010, construïda al costat de l'anteriorment comentada a la cala de Biniancolla. Aquí la idea és reagrupar les peces interiors entorn d'un espai exterior que doni intimitat a la casa i l'ocupació del terreny es fa d'una manera més compacta. La casa es tanca en ella mateixa i la imatge que es mostra a l'exterior s'ha tornat més complexa i detallista traduint en l'arquitectura la bonança econòmica d'un temps que ja ha passat definitivament. Ja no és el volum simple deixat sobre la topografia sense manipular de la casa primera, sinó el prisma allargat que es deixa mig volat sobre el terreny intel·ligentment excavat. La mateixa idea en el mateix lloc deu anys després: la perícia de l'arquitecte que llegeix l'entorn, mira el lloc amb ulls experimentats i tradueix en l'arquitectura la seva pròpia evolució.

Les cases unifamiliars de Xavi Mantolán són caixes blanques dipositades com maquetes en terrenys reals. Modelen l'espai i es fan presents en els encontres entre volums i en les solucions constructives senzilles que hi eren però en les quals no havíem reparat.

Els edificis urbans que Xavi Mantolán ha projectat estan solucionats amb la mateixa coherència que les cases aïllades, però amb una gran preocupació per la definició de la pell com l'element que ens fa veure com és l'edifici per dins i, a la vegada, com l'ambient urbà on està situat el porta a definir una solució arquitectònica o altra. El bloc d'habitatges a Vives Llull, de l'any 2000, va ser una aportació d'arquitectura fresca al barri de l'avinguda de Menorca, a Maó. La creació d'un gruix amb dues façanes va incorporar al panorama illenc els enfronts de persianes corredisses sobre terrasses allargades, que solucionaven amb eficàcia la protecció solar i mostraven la versatilitat d'un interior ben resolt. D’acord amb les teories modernes d’intervenció a la ciutat compacta, l'edifici ajuda a valorar un entorn urbà d'arquitectura vulgar fent present una proposta que no s'amaga de ser actual i transmet a l'exterior la reflexió de l'arquitecte sobre la idea de “caixa i estoig” en el disseny de la composició dels enfronts.

L’edifici Casapaca, de l'any 2005, explora una nova solució a la façana i assaja una estructura volada cap a les mitgeres veïnes, a la vegada que mostra una estudiada distribució en què l'aprofitament del reduït espai permet definir dos apartaments per planta. La voluntat de Xavi Mantolán de crear arquitectures de volums simples, composició racional i estètica silenciosa en les actuacions aïllades s'estén també als edificis urbans. L’edifici Casapaca és una caixa blanca vertical, neta i discretament tractada en funció de necessitats interiors, que s'adapta amb imaginació a la normativa vigent fent de les dificultats que aquestes comporten per desenvolupar una bona arquitectura virtut del projecte proposat. El compliment de la normativa ha provocat, en molts casos, una forta sacsejada a la imaginació de l'arquitecte, i ha fet treure recursos projectuals que estaven a l'abast però no eren emprats. Tal seria el cas de la concepció de la casa Melià-Vidal, de l'any 2008, a Cala Llonga, en què les determinacions de les alçades que la normativa fixa estrictament són la justificació de la forma volumètrica que defineix una de les darreres caixes blanques de Mantolán.

La manera de fer de Siza ha caigut en terreny fèrtil a Menorca. La trobada entre la idea i el lloc ha afavorit l'aparició d'obres basades en les seves reflexions, insistint en la importància del lloc i en el valor del silenci d'aquesta arquitectura simple davant del bordell cridaner de les construccions del boom immobiliari.




© D’A digital COL·LEGI OFICIAL D’ARQUITECTES DE LES ILLES BALEARS